El Pere Dor és d’aquella mena de joves que no reaprofiten res. Si fos per ell estrenaria una peça de roba cada dia, o dues, en sessió de matí i tarda com les edicions dels diaris d’abans. Les passejaria amunt i avall per les escales mecàniques del carrer de Sant Magí i al vespre les abandonaria per sempre. És tan presumit com aquell emperador, gairebé homònim seu, que va fer penjar centenars de miralls a palau per lluir-se tothora.

La Clara va començar a col·laborar a la botiga «De mà en mà», que Càritas Anoia-Segarra obre de dilluns a divendres al carrer Sor Rita Mercader, 16, d’Igualada, convençuda que el que s’hi servia era només per a persones molt necessitades, amb uns inexistents recursos econòmics i amb risc d’exclusió social. De seguida es va adonar que no. Que la roba, el calçat, l’aixovar de la llar, les joguines i els llibres de lectura que s’hi ofereixen són un reclam directe per a moltes persones. També per a màxims responsables de grans multinacionals tèxtils situades a la comarca.

La mare del Pere Dor vol canviar les maneres del fill. Cada vespre s’asseu una estona al seu costat i mira de fer-li entendre que és important donar un segon ús a les coses materials que ens envolten. Com ara la roba que ens cobreix. Perquè les segones vides de les peces de vestir afavoreixen la reutilització i el reciclatge i redueixen els residus. El Pere Dor li demana que s’aparti perquè es vol fer una selfie amb la llengua fora per sobre de la bufanda vermella que acaba d’estrenar.

El marit de la Clara encara no es creu que a la botiga on treballa s’ofereixi roba per a tothom i un dia s’hi presenta per sorpresa. La troba obrint les caixes i bosses que la gent ha deixat al contenidor de Càritas del carrer Roca número, 3, de la capital anoienca. Gràcies al projecte Itinera la Clara està feliçment enfeinada, juntament amb tres noies més i una gran colla de persones voluntàries. Destria les donacions i col·loca amb cura les que caldrà repassar, rentar i planxar perquè tornin a lluir. Uns pantalons de vellut, una camisa estampada que enyora l’estiu, un jersei de coll alt…

El Pere Dor prova de tancar l’armari i no se’n surt. Tres mànigues de jerseis  de llana ho impedeixen i la col·lecció d’abrics que no es posa mai torça la barra d’on pengen. Demana ajut i, mentre endrecen l’excés, la mare li demana que l’acompanyi a la botiga «De mà en mà». El Pere Dor primer s’hi nega i exclama que aquests llocs no fan per ell. Després es deixa endur per la possibilitat d’autoretratar-se amb altres peces de roba.

Els atén la Clara darrere un somriure. Quan el jove s’adona de totes les possibilitats de vestir que té al davant, a uns preus més que assequibles i d’una qualitat i pulcritud realment inesperades, es desempallega de la nova peça vermella allí mateix i gairebé s’enduu mitja botiga pel preu que li va costar la bufanda el dia abans. En veure el vestit nou del Pere Dor somriuen també la mare, l’home de la Clara i totes les ànimes d’aquest projecte solidari.

JOAN PINYOL

Escriptor i professor

Relat de ficció inspirat en el dia a dia de Càritas