A Igualada tenim un gran problema, i aquest es diu 30%. A Igualada només reciclem un 30% dels residus que generem i, per moltes campanyes de conscienciació que es realitzen, no augmenta el reciclatge. La resta, el 70% dels residus que generem, acaben en dipòsits controlats amb unes greus conseqüències ambientals i econòmiques i més en el nostre cas, que viatgen 145 km fins a Tívissa, amb la petjada ecològica i el cost ambiental que suposa. Els dipòsits de residus no són la solució, sinó un problema per segles, una herència gens agradable pel futur. El model actual de ‘comprar, usar i llençar’ comporta un greu cost per al medi ambient. Cada dia veiem notícies d’animals marins morts per haver ingerit grans quantitats de plàstic, animals terrestres atrapats en envasos, aus marines amb ventres a rebentar de plàstic, plàstics integrats al medi ambient i microplàstics a la nostra pròpia sang.

Comprem a cabassos tot el que ens sembla, bé sigui perquè ho tenim a l’abast, és barat, està d’oferta, o bé perquè està de moda, influïdes per la publicitat o per un capritx. Ho fem sense aturar-nos a reflexionar, ja no pensem en si és sostenible, sinó en si realment ho necessitem. Parlem tant de productes d’alimentació com aparells electrònics, roba, mobles, etc., som una espècie depredadora dels recursos del planeta, no ens parem a pensar si allò que estava d’oferta amb un 3x1 ens caducarà sense menjar-ho, ni si per la nostra mandra i comoditat, els plats, coberts i gots de plàstic que usarem pocs minuts val la pena comparat amb els 400 anys que tarden a degradar-se en abocadors o dispersos per la natura. Actes com anar a comprar i agafar bosses de plàstic per a fruites i verdures enlloc de dur les nostres bosses de tela des de casa, són un exemple més d’un model insostenible que arriba a punts aberrants com pelar la fruita i envasar la en plàstic obviant el millor envàs que és la pela natural.

És molt pràctic comprar al supermercat o al mercat la carn i el peix en el seu envàs individual de pocs grams o en la safata de porexpan, quan l’important és dur la carmanyola de casa o comprar a la botiga de proximitat on ens ho poden vendre a talls, peces o a granel. Ja no valen excuses com la de "perdo molt de temps anant al mercat" quan avui en dia amb un whatsapp a la majoria d’establiments ens ho tenen preparat per quan ho vulguem recollir. Cuinar es deixa de banda, ens fa mandra i els menjars preparats comporten una grandíssima generació de plàstic però preferim comprar menjars de 4a. generació que ens proporcionen coses tan fàcils de cuinar com una truita de patates, un cuscús, un fricandó o el que sigui només aixecant una llengüeta de plàstic, sense aturar-nos a pensar en el residu que generen aquests envasos ni en l’energia invertida en fabricar-los ni en el sobrecost per a la nostra butxaca ni especialment en el preu per a la nostra salut menjant processats.

Per afrontar el repte de reciclar més residus dels que generem, hem d’apostar per un model de recollida de residus obligatori. Cal passar del model actual, on el reciclatge és voluntari amb contenidors oberts a la via pública, a un sistema de reciclatge obligatori com el porta a porta o els contenidors identificats. El porta a porta preveu que el veïnat està obligat a treure cubells petits davant de casa en uns dies i horaris determinats i els contenidors identificats. Els contenidors identificats és un sistema similar a l'actual però enlloc de poden obrir el contenidor cada dia, tens una limitació de dies a la setmana per obrir el contenidor de rebuig, amb l'objectiu que tiris els residus al contenidor que toca (orgànic, envasos, paper i cartró…). Només cal passejar per qualsevol zona de contenidors actuals i veure com moltes persones ho llancen tot al contenidor gris sense seleccionar res de res. El sistema porta a porta ja és el sistema habitual en una vintena de municipis de la comarca de l'Anoia i a ciutats més grans, com Berga, és un sistema amb gran èxit ja que han passat de reciclar el 35% dels residus fins a aconseguir més del 75%.

Però amb reciclar més no n’hi ha prou. Hem d’establir un model de recollida de residus que sigui just. I perquè sigui just, cada persona hauria de pagar pels residus que genera. Ara mateix, la taxa de residus d’Igualada que es paga per cada habitatge és de 108€, però una persona que recicla paga el mateix que algú que no recicla. Per aconseguir una taxa justa, hem d’implantar un sistema de pagament per generació, en que cada persona pagui pel volum de residus que genera i, per tant, qui recicla pagui menys que qui no recicla. I no cal confondre el pagament per generació amb un afany de recaptació, sinó com un model pedagògic que obliga a pensar a la ciutadania sobre el seu model de consum, fent modificar els seus hàbits i a posar-hi el seu granet de sorra amb gestos tan fàcils com anar amb tàpers a les botigues, dur les bosses de casa o deixar de comprar el que és innecessari. Deia Darwin que les espècies que sobreviuen no són les més intel·ligents o fortes, sinó les que s’adapten millor als canvis. Fem tard i no podem esperar al 2023, necessitem un canvi del model de recollida de residus a Igualada.

Sílvia del Fresno Marimon i Pau Ortínez Martí