Us prometo que no volia titular el present article Alegria, que és Festa Major perquè sonava massa típic, però al final, després de molt reflexionar sobre l’assumpte, m’hi he vist abocada sense remei. Sí, he fet una reflexió sobre la Festa Major d’Igualada, una reflexió profunda i amb intencions transcendents. Poca feina, direu. Bé, és el que té estar jubilada, que et pots distreure mirant les teranyines del rebost, fent petar la xerrada amb la peixatera mentre et neteja les entranyes del lluç, o filosofant sobre grans qüestions de la vida, com és ara la Festa Major d’Igualada.

En primer lloc, tinguem sempre present que parlo sobre la Festa Major d’Igualada, no la d’una altra ciutat. Segur que n’hi ha d’altres de precioses, divertides i extraordinàries, però jo, igualadina de tota la vida –exceptuant alguna setmana d’estiu que la passo cap a les costes tarragonines–, conec la de la capital de l’Anoia com si l’hagués parida jo. En porto tantes, al damunt… Ja n’he perdut el compte!

La veritat és que només és qüestió d’agafar el programa d’actes de l’any corresponent, en aquest cas el del 2016, i fer un cop d’ull a les activitats i propostes que se’ns ofereixen per entreveure que la Festa Major seran quatre o cinc dies de parar poc per casa, o així hauria de ser per a qui no vulgui perdre’s gaire cosa. Bé… Qui diu cosa diu xerinola, gresca, rialles… Ja m’enteneu, oi? Ves què us he de dir!

Que si les cercaviles amb els seus gegants i capgrossos, que són d’allò més animades, amb aquelles carones d’infants embadalides al voltant; que si el pregó amb el nostre estimat Salero que avisa als avorrits que durant uns dies tindrem gatzara a la ciutat; que si els correfocs amb tot de jovent amb ganes de saltar i viure mentre xiulen els petards i comerciants protegint del foc els seus aparadors; que si els concerts més adequats per a cada tipus de públic, de dia i nit i amb uns artistes de primera fila; que si la diada castellera a la plaça de l’Ajuntament que cada any posa més alt el sostre dels nostres Moixiganguers i, de pas, ens emociona a tots plegats; que si les exposicions més interessants, a càrrec de fotògrafs i pintors locals, que en tenim un munt i de vegades sembla que els faci vergonya demostrar el seu talent; que si la gresca sense aturador de la gent de la Coll@nada, que mira que tenen idees de bombero però aconsegueixen sempre fer-nos passar una bona estona; que si la tarda a les atraccions, marejant-nos al saltamontes i malgastant quatre xavos a les tómboles on mai toca res; que si… que si el castell de focs que posa el punt i final a la festa, tot fent esclatar damunt dels nostres caps aquells darrers tres petards que ho fan tremolar tot…

Ai, el castell de focs, –o piromusical, que queda més modern dir-ho així i, total, només hem de prémer el play…– El castell de focs que quan acaba, tothom de pet cap a casa, que l’endemà es dia d’anar a treballar. Ens acomiadem de Sant Bartomeu amb aquell bonic espectacle de llum i so, i ja veiem al final del carrer el temut Sant Tornem-hi, el sant que fa sonar els despertadors ben d’hora, ben d’hora, i ens fa arrossegar a tots plegats cap als nostres llocs de treball. Amb poc esma, sí, però amb la satisfacció d’haver gaudit un any més de la nostra Festa Major.

Això, això d’apurar les festes fins al final, és molt igualadí. Sí, senyors! I no només ho fem amb les vacances d’estiu, no! No només tenim la mania de celebrar la nostra festa municipal l’última setmana del que per a molts conciutadans són els darrers dies de vacances, fet que provoca que el dimarts següent vagis pels carrers i vegis cares de son, de ressaca, de nostàlgia… Ho fem sempre que tenim l’oportunitat de fer unes vacances, com si la recta final d’aquests gloriosos dies s’haguessin de gaudir amb especial força i dedicació. Perquè se’ns acaba la bona vida i volem aprofitar fins a l’últim segon, vaja!

Per Setmana Santa, otro tanto! Després de beneir la palma, menjar la mona i estrenar la temporada de platja –o acomiadar-nos de la de neu, tant se val–, els igualadins tenim pactat celebrar una altra festa local, el dimarts del Sant Crist d’Igualada. Vinga, un dia més de festa, per aprofitar al màxim, i l’endemà cap a treballar. És el típic dia de trobar-te igualadins a tot arreu, fins i tot algun a la processó del Sant Crist, que la fe es perd quan pots ser a Port Aventura, a Ikea o a qualsevol altre lloc on normalment no vas per excés de gent. És ben bé com si els igualadins no volguéssim acomiadar-nos de les vacances.

I què passa per Nadal? Bé, no és ben bé el mateix cas, però si fa no fa… Els Reis! Les vacances de Nadal acaben amb els Reis, i com que a Igualada som els reis… Som-hi, festa grossa altra vegada abans no haguem de tornar a l’oficina, a la fàbrica o al taller el dia 7. Tothom a la Rambla a recollir caramels com bojos, a desembolicar regals i a atipar-nos de tortell, que el món s’acaba! I l’endemà al matí, que no et pots moure del llit de l’empatx, amb el nen ratllant el parquet de casa amb el cotxe teledirigit nou que li va portar un dels no sé quants patges, cap al Passeig, a la Fira de Reis. S’hi han desfet matrimonis, a la fira de reis d’Igualada… Sí, sí. El marit s’atura un moment a contemplar els tarongers que ven un pagès, la dona no se n’adona i va tirant Passeig avall… I no es veuen mai més!

En fi, que com a igualadins que som hem de gaudir al màxim de la nostra Festa Major, encara que això signifiqui que les vacances s’acaben i cal tornar al lloc de treball. Tenim per endavant uns dies plens de cultura, diversió, música, companyia i no sé quantes coses bones més que serviran, com a mínim, per oblidar-nos de preocupacions, maldecaps i problemes varis que durant la resta de l’any ens fan la guitza de mala manera.

Igualadins i igualadines, alegria, que és Festa Major!