Bueno, nens! Ja hem dit “adiós, muy buenas” a l'any 2016. Després de la Nit de Cap d'Any, d'haver-nos empassat el raïm després de les dotze campanades –o tres quarts d’hora més tard, com m’ha passat algun cop a mi perquè allò et fa una pasta a la boca que és impossible de tirar avall–, hem encetat un 2017 que esperem que sigui un any molt millor que el que deixem enrere. Tururut violes, 2016!

I per què dic que ha de ser millor que aquest? No per tot el tema de la crisi, ni per tot allò relacionat amb l’inacabable procés d’independència de Catalunya, ni tan sols pels nombrosos músics i actors tan bons que ens han deixat durant els darrers 365 dies. No! Ho dic per lògica! Perquè Déu n’hi do la de bajanades i coses estrafolàries que hem fet durant aquest 2016, eh? Tela marinera! Ja ens van avisar els xinesos, o els japonesos, ara no ho sé. Per ells era l’any del mico i, i tant si l’hem fet, el mico! Potser ara que vindrà l’any del gall…

Per començar, hi ha hagut tota aquesta parafernàlia del Pokemon Go! Sí, ja sabeu de què parlo, oi? Si segur que vosaltres també us heu posat el joc aquest al telèfon mòbil. Ara sembla que la tonteria ja us ha baixat una mica, i que de monstruitos de coloraines d’aquests ja només en busquen els nens, però és que a l’estiu no es podia anar pel carrer de la gent que t’atropellava caminant amunt i avall, amb els nassos enclastats a la pantalla del mòbil, buscant pikachus i companyies. Mai havíem passejant tant per la nostra ciutat, els igualadins! Feia temps que no ens apropàvem tant a les esglésies com aquest 2016, encara que en lloc de rebre la sagrada forma de Crist, el que volíem érem boles per a capturar pokemons! En fi…

I si no t’atropellava un jugador de Pokemon Go despistat, un altre perill que corries era rebre un cop d’ampolla al cap! Sí, perquè una altra de les modes estrafolàries d’aquest 2016 ha estat el joc de l’ampolla, consistent en fer el gamarús llançant una ampolleta de plàstic amb un cul d’aigua i intentar que aquesta caigués de peu, és a dir, vertical. En general ha estat un joc de nens, de nens tirant cap a adolescents, i treta d’un dels mals més grans als que s’enfronta la humanitat actualment: Youtube. Molta gent s’ho va prendre com un repte, com un esport olímpic, com un tema de vida o  mort… I va anar buscant el más difícil todavía, penjant el coi d’ampolletes en sortints de les parets o balcons de les cases. Total, que qualsevol dia d’aquests, amb una ventada de les fortes, ens plou aigua embotellada!

Però no s’acaba aquí la llista de bajanades que ens ha portat aquest 2016, no! I tot per culpa de l’internet, ja ho esteu veient, oi? Perquè em falta per comentar la última tonteria de la que som víctimes la gent normal i corrent, com ara jo, com ara vosaltres, estimats lectors. El maniquin challenge. El fer l’estàtua, vaja, mentre el cunyat o l’amic que sempre ho grava tot va fent un vídeo al voltant de la taula o d’on carai siguis perquè, de fet, s’està fent a tot arreu. Al dinar de Nadal, al casal mentre balles un pasodoble, al lliurament de premis del campionat de dòmino… A tot arreu! I, això sí! T’hi veus obligat, eh? Perquè diuen: “Ara farem un maniquin challenge! Tothom quiet! Que no es mogui ningú!”. I clar, tu allà quieta com un espantapájaros, aguantant la respiració perquè després no diguin que has esguerrat aquella obra d’art… I clar, allò on va a parar? Al Youtube, és clar!

Vaja, que aquest 2016 hem fet tots plegats força el gamarús. Grans i petits, eh? Que no és només qüestió de jovent, el anar fent el paperina pels llocs. No serveix de res preguntar-se com estarem fent el mico el desembre que ve, perquè no ho sap ni Déu Nostru Senyor! Ara, també deixeu-me trencar una llança a favor d’aquestes modes estupides que ens assalten un any i al cap d’uns mesos, si te he visto, no me acuerdo. Mentre fem el ximplet així, senyal que estem distrets. I mira, qui dia passa, any empeny! Que tingueu tots un bon any 2017.