És realment increïble la facilitat amb la que els humans usem els adjectius qualificatius. Els fem servir per tot! Per descriure, per opinar, alguns per insultar i poder-se excusar després pel fet d’estar utilitzant un qualificatiu –però ells ja te l’han deixada anar– i, també, per etiquetar. Sí, etiquetar, aquesta mena de classificació que ens agrada tant fer per tal de facilitar-nos les coses però que al mateix temps no suportem que ens facin a nosaltres.

El fet és que etiquetem amb tanta facilitat i inèrcia que molt sovint ens oblidem dels detalls que realment defineixen com és una persona o qualsevol altra entitat de la que parlem. Caiem en els tòpics amb tanta rapidesa que ni tan sols ens esperem a indagar una mica més en allò que tenim davant, i molt sovint, encara que se’ns hagi dit per activa i per passiva que la primera impressió és la que conta, ens perdem un gran ventall de matisos per culpa de no haver aprofundit un xic més en tot allò que la vida ens ofereix.

Que si un home amb els cabells llargs és un heavy… Que si algú amb roba de marca és pijo… Que si aquell que diu que sí a tot el que li mana la dona és un calçasses… Que si el noi que escup al terra és un marrano… Bueno, en aquest cas és cert, oi? I us podria tants i tants altres exemples que no acabaria mai amb l’explicació! I segur que vosaltres també podríeu recordar-me alguns d’aquests tòpics, però ara no ve al cas, perquè ara és quan vull formular la queixa de la setmana. Del mes! O potser de l’any, perquè la cosa és greu i algú ha de posar-hi remei.

Bàsicament em remeto al sector de la restauració, que dient-se així sempre he pensat que es dedicaven a donar una segona vida a mobles i obres d’art antigues. Es veu que no, que són la gent dels restaurants. Què us he d’explicar… Al tema! Ja està bé d’etiquetar els plats, en especial a aquells de més fàcil elaboració –pizzes, entrepans, sucs, etc.– pel seu ingredient característic. Què vull dir, amb això?

Fas la pizza de torn, amb el seu tomàquet, el seu formatge i el seu pernil dolç –fins aquí, normal–, i li llances pel damunt una rodanxa de pinya. Quin nom li posarem? Exacte! Segur que el noranta-nou per cent heu pensat el mateix: TROPICAL! Fem el mateix procés, però en lloc de la pinya, posem-hi pernil salat o xoriç. I què tenim? Una pizza Ibèrica. I si li posem pebrot, ves a saber per què, li’n direm Mediterrània. I així amb tot… com si al tròpic només mengessin pinya i a la península ibèrica pernil salat.

Veieu què us deia? Aquesta gent de la gastronomia… A veure si comencem a posar noms originals als plats i ens deixem d’etiquetes!