Abans vivia en un bloc de veïns i en vam haver de marxar. La veritat és que teníem molts motius per fer aquest canvi, i també és cert que la decisió de tocar el dos d’aquell pis no va ser gens fàcil. Hi portàvem temps, la meva família i jo, i ja havíem fet amistat amb molts dels inquilins dels altres pisos. D’altres no els coneixíem tant, però no molestaven. I uns altres eren un torracollons d’aquells de cuidado que com més lluny millor –però clar, vivien al mateix edifici que nosaltres. I un dia vam fer el pensament, i vam marxar d’aquella finca rònica per muntar-nos una caseta amb jardí. Més petita, sí, però a la nostra manera.

Recordo diverses discussions veïnals d’aquella època, algunes d’elles molt acalorades. El color de la pintura de l’escala… El manteniment de l’ascensor… El cobrament d’aquells propietaris que no volien pagar les seves quotes… El secretari que havia contractat un tècnic amic i que li havia suposat una comissió… El contracte amb l’empresa de la neteja, perquè de deixar el cartellet a la porta amb el missatge “TOCA LIMPIEZA” ningú en volia saber res… I, evidentment, el problema de les quotes. En principi pagàvem tots igual ja que, també en principi, tots rebíem els mateixos serveis. Però aquí van arribar les discussions! Els de baix no volien pagar el manteniment de l’ascensor perquè deien que ells no el feien servir. Els de dalt no estaven disposats a pagar tant per la neteja si als seus replans no calia fregar-hi tan sovint. Els del mig no volien pagar tant si els altres no pagaven com ells, és clar. Tot un merder, vaja! Ningú estava content, i les reunions de veïns semblaven el plató del Sálvame dels crits i les baralles que hi havia!

Una altra cosa va ser el dia que vam voler instal·lar la parabòlica i el tècnic ens va dir que l’havia de penjar al balcó per a què poguéssim captar la senyal amb òptimes condicions. Que no! Els veïns ens ho van prohibir, els molt carallots, perquè deien que interferia en la bellesa de no sé què de la façana i que als estatuts deia ben clarament que això estava prohibit –uns estatus escrits a l’any de la picor!. I el color de les finestres i del tendal, otro tanto! Que no hi havia manera de viure en una casa al nostre gust, tu! Oi que m’enteneu? Ah, i no us ho perdeu, perquè anys després un inquilí de més amunt se la va posar sense dir res, la parabòlica, fent passar el cable pel nostre balcó, que ens molestava cada cop que sortíem a estendre la roba, i com que ja estava instal·lada i per no fer-li treure i no sé quantes històries més, la va conservar allà penjada.

Ara ja no tenim aquests problemes. En tenim d’altres, això sí, que viure sense problemes… Ni a la casa de la pradera del Michael Landon, oi? Podem pintar les finestres del color que preferim. I instal·lar totes les andròmines que ens vinguin de gust, que som una família moderna. Que si aire condicionat, que si fibra òptica… Estem bé, estem bé! No ens penedim per res d’haver fet el canvi. Només ens sap greu, mireu què us diré, no haver pres la decisió un temps abans. Però, mira… Ens faltava estar-hi d’acord tots, entendre que no seria fàcil, però seria profitós. Reconèixer que deixaríem enrere etapes de la vida maques i profitoses, i n’encararíem altres d’incertes i laborioses. I va costar el seu temps, no us penseu, un cop vam tenir la idea de dur-la a terme! Els fets sempre triguen més a arribar que les intencions! Vam demanar ajuda a amics i familiars i es van mobilitzar amb gust els dies que fes falta per a què poguéssim enllestir el tema com més aviat millor.

I per què carai us explicava tot això? Se’ns ha fet administradora de finques, la senyora Toneta? No, no! No patiu! És que aquesta situació que vaig viure de forma personal fa uns quants anys me’n recorda una altra de més col·lectiva que estem vivint a dia d’avui. No us fa la impressió que aquella comunitat on cadascú mirava pels seus interessos i de la qual vam voler fugir cames ajudeu-me tenia força similituds amb Espanya? Sí, oi? La veritat és que tampoc era massa difícil relacionar-ne els punts en comú. I més, després d’una altra diada de l’11 de setembre plena d’acte i mobilitzacions per demanar la independència de Catalunya.

Doncs sí, a Espanya ja no m’hi sento còmoda tot i que en altres temps la vaig considerar casa meva. I no m’hi trobo còmoda perquè no la puc construir i reformar com a mi m’agrada, perquè als catalans se’ns ha privat d’aquesta capacitat des de ja fa algun temps. I la prova són les constants actuacions desfavorables del Tribunal Constitucional envers les nostres decisions de millora, les “simpàtiques” recollides de signatures arreu de la geografia estatal en contra de l’estatut, les maniobres des del govern central per deslegitimar la feina del govern autonòmic, les constants amenaces de ministres de Madrid –tot i que entre aquestes, segons com te les prenguis, hi pots trobar veritables joies de l’humor.

Així doncs, jo ja no em sento espanyola! Tinc la necessitat de marxar-ne, entre d’altres coses perquè em fa l’efecte que per molt bona intenció que hi posem nosaltres, els catalans i catalanes, ells no canviaran mai. I per això he començat a fer les maletes. Prendré tot el que em calgui per iniciar una nova vida, que per això hi he estat treballant tots aquests anys, i hi deixaré el que ja no vull per a la meva nova casa, que ja que la fem nova, fem-la bé i entre tots. Després, quan ho tingui tot llest, convidaré als meus antics veïns a prendre el cafè. Qui sap si a partir d’aquell moment entenen que viure d’una altra forma és possible i aconsegueixen fer d’aquella finca antiga –la més antiga del món, segons asseguren– i atrotinada un lloc millor on poder viure.