Sí, no ho heu llegit malament.  Avui faré propaganda gratuïta, per fer un acte de justícia.

I no és perquè els amos d’un restaurant m’hagin convidat a un gran tec amb els millors plats, vins i caves i hàgimacabat parlant, a porta tancada, de banalitats tot fent un bon whisky i fumant un bon puro.  No feu les suposicions ràpides. Vaig pagar el que tocava i vaig sortir tan panxo amb l’amic que m’acompanyava.

I per acabar amb els possibles mal pensaments, tampoc espero que ara em comencin a convidar restaurants, tavernes,tasques o el que sigui a canvi d’un article, perquè tampoc va per aquí. Si torno a fer propaganda gratuïta serà perquè em donarà la santíssima gana.

Bé, no fa massa, vaig anar a sopar amb un bon amic al Moscatell. Conegut establiment igualadí del carrer St. Pau, just davant de l’Ateneu Igualadí. No havíem quedat, va ser improvisat i, no és que sigui fàcil trobar tamboret per sopar però vam estar de sort.

Com ja sabeu el Moscatell era conegut com una celler on, a part de servir-hi vi a doll, també hi servien menjar casolà. Era un espectacle veure com el Cisco amb dues paelles i unes quantes cassoles no parava de treure menjar. I no sé quantes truites arribava a fer durant el servei de nit amb una sola paella. També era conegut el bon humor de la Glòria i els canvis de tamboret que t’obligava a fer si no érem suficients per ocupar una taula (més d’una vegada començaves a menjar en una taula i si arribava una colla més gran que la teva  acabaves a la barra). Però això ja anava amb l’encant del local i ells dos feien un bon tàndem. En fi, ells es van jubilar i van buscar algú que, si era possible, seguissin amb el mateix estil de servei.

La història ja la coneixeu molts. Quan semblava que el Moscatell desapareixeria van aparèixer la Gal·la i el Nilson (ella igualadina i ell uruguaià amb una llarga experiència com a cuiner en bons restaurants de Barcelona). Van passar una temporada de traspàs de coneixements amb la Glòria i el Cisco i van agafar les regnes de la taverna.

Han arreglat una mica el local sense que perdi l’essència i, sobretot, han afinat els plats que ja s’hi servien  i n’han actualitzat tant l’elaboració com la presentació. Fins aquí res de nou.

Doncs bé, l’altre dia entrem a sopar amb l’amic que us deia. Com que totes les taules estaven plenes ens va tocar seure a la barra. A mi ja m’agrada, perquè tens algú a davant per poder-li demanar què et fa falta i pots veure com treballen. Això en un restaurant és un espectacle d’agrair (sempre que la cuina sigui neta i endreçada).

Com a recomanacions de plats tenien galtes de porc i peus de porc, crec que els peus desossats però com que s’havien acabat no ho sé del cert. Vam optar per les galtes i mentre ens esperàvem  vam fer unes braves i una truita, crec. Tot molt bo. Però quan ens van treure les galtes... Vam tocar el cel. Boníssimes!!!  Són unes galtes confitades sobre un puré cremós de patates i una reducció de fons de carn. Però no era qualsevol fons, és d’alta gastronomia. Com a mínim els deu portar 3 dies d’anar fent. Espectacular, i el preu un regal. No us el vull dir perquè els vam dir que l’apugessin com a mínim a 8 € per dignitat.

Aquí vam començar una conversa amb el Nilson i xerrant, xerrant, em vaig esparverar. No pot ser que amb tota una nit servissin només 5 galtes (i dues eren les nostres) quan fa temps que les veia fotografiades a les xarxes i em moria de ganes de tastar-les. I tampoc pot ser que els peus de porc (que havent tastat les galtes ja m’imaginava com havien de ser) s’haguessin acabat perquè, preveient que no els vendrien, ells se’ls havien cruspit per sopar. 

No pot ser que com a clients ens perdem grans plats que ens ofereix un cuiner de qualsevol establiment perquè anem sempre sabent què demanarem per antelació. Els cuiners de vocació o d’ofici o... digueu-ho com vulgueu, gaudim sabent que gaudiu. Cuinar sempre els mateixos plats acaba fent la feina monòtona i al final perdem l’espurna que ens fa ser diferents dins el petit espai que ocupem. Tenim la necessitat d’oferir coses noves per passar-nos-ho bé cuinant i, sobretot, perquè les tasteu. No cal que sempre mengeu la mateixa truita, acompanyada d’una tripa o popets i ni sé què més. Mireu les pissarres, deixeu-vos portar pel moment i atreviu-vos a trencar la vostra monotonia i descobrireu grans plats cuinats amb molt d’amor.

Si un cuiner o cuinera s’ho ha passat bé cuinant com no ha de gaudir un client menjant-ho? Us asseguro que si.  De galtes de porc se’n cuinen moltes però com les que vam tastar al Moscatell ben poques, llanceu-vos de la moto!!!!

Salut i visca la teca!