Ja ha passat un altre 8 de març, amb multitudinàries manifestacions arreu, també a casa nostra. La mobilització de les dones s’ha fet sentir i, de passada, la nostra veu, les nostres reivindicacions. Hem estat portada de gairebé tots els mitjans de comunicació. Sembla que els nostres postulats ja són assumits per molts sectors de la societat i, afortunadament, també molts homes s’han sumat a les dones al carrer, però ens hauríem de preguntar: n’hi ha prou?, és suficient perquè es doni un canvi de mentalitat que en permeti d’avançar no teòricament sinó realment?.

La incorporació dels homes a la causa feminista

Hem vist molts homes participant a les manifestacions, sí, des del suport i l’acompanyament, segur. Ningú, amb un mínim de conviccions no ja igualitàries sinó simplement democràtiques, dubte de les nostres motivacions discriminatòries i la aposta per erradicar el predomini del patriarcat que ens menysprea i ens redueix a considerar-nos un objecte, un instrument que tan sols és vàlid per a la reproducció humana, o bé un cos com a símbol d’una bellesa orientada únicament a una funció sexual per a satisfer l’altre, tot fent servir aquest cos per a un gaudi aliè a la mateixa dona.

Ens maten pel fet de ser dones

El sistema patriarcal no ha acceptat mai que cadascuna de nosaltres puguem disposar del propi cos per nosaltres mateixes, i ens atorga un tracte d’inferioritat, com si necessitéssim permanentment un consell protector, una tutela o permís superior per prendre les nostres decisions, perquè només s’ens considera un objecte de plaer, i també de treball -sobretot- a mercè de l’altre... S’ha impregnat tant al moll de l’os que l’home és superior a la dona que, en la relació de parella sentimental -legalitzada o no-, es creu que pot disposar lliurement del seu cos sense que li calgui cap consentiment i que, en conseqüència, ella ha de fer el que ell li digui i quan li digui. Fins que un dia les dones obrim els ulls i diuen “prou”, i volem fer valer la nostra voluntat, desig inclòs, tot cercant el nostre propi espai i -sobretot- pensant en el bé dels nostres fills i filles, apostant per un canvi en la relació entre homes i dones, encara que massa sovint ens hi juguem la pròpia vida, àdhuc la dels propis infants o persones del nostre entorn. És que els qui no volen perdre el seu dret al domini en tenen plena consciència i, per això, ho fan únicament per fer-nos mal a allò que més ens dol.

La ingerència d’estaments com ara l’Església

Possiblement la reproducció de la vida al nostre sí és un misteri, tot i que la ciència ja ens explica tot el procés, però per a ells encara els hi suposa més misteri, perquè -si més no- a nosaltres, ja des del primer batec, aprenem la lliçó de la vida fins a llicenciar-nos en un amor especial que es multiplica maldant pel benestar de tots els qui conformen la unitat familiar.

No crec que mai ens haguem considerat pas competència dels qui creuen en un altre origen de la vida, no obstant, i de forma insistent, intenten donar-nos no ja consells sinó instruccions sobre quin ha de ser el nostre comportament en la relació amb la nostra parella, i des d’una perspectiva que no parteix pas ni de la vivència ni de l’experiència, llavors perquè no ens deixen en pau amb la nostra vida?. Tampoc accepten altre tipus de relació que no sigui la que té per objectiu la procreació, considerant-la encara alguns bisbes, i autoritats eclesiàstiques d’altre temps, com un pecat.

La llibertat sexual és important, però no va sola

Els comportaments sexuals són diversos i variats, jo diria que tan diversos com persones conformem la humanitat. En aquest sentit crec que cal obrir el nostre punt de mira per no censurar cap opció de relació sexual ni d’opció de vida conseqüent, tan se val si el matís escollit està definit i/o acceptat socialment amb més o menys precisió. La llibertat individual és indiscutible.

Ara bé, si aquesta suposa la participació d’una altra persona hi ha d’haver necessàriament acord i complicitat mútua. Cap dels subjectes ha de fer prevaler un rol de superioritat vers l’altre, el consentiment és imprescindible, perquè hem vist com es repeteixen els rols de domini de l’un a l’altre tant en les tradicionals parelles binàries com en parelles homosexuals o també les d’altre tipus, les persones que avui incloem en el col·lectiu LGTBI.

La incorporació de la diversitat

És tal la repressió sexual que s’ha viscut (i l’efervescència hormonal de l’etapa adolescent i jove)  que, encara avui, és tema de debat prioritari en tot col·lectiu. Aquesta és una fase de la vida que toca descobrir-se a un mateix/a, cercar afinitats per anar definint-se i reafirmar-se en la pròpia condició, i  necessita compartir-ho en el marc relacional propi. L’acceptació de la seva diferència en l’entorn familiar o social és fonamental per tal de poder consolidar-se en la pròpia condició i poder dur a terme el camí de la vida que hom s’ha proposat, o que les condicions socials l’hi han marcat.

Aquest procés de reconeixement és imprescindible sobretot en el marc familiar, sols així s’acompanyarà aquesta etapa de definició i acceptació donant pas a d’altres decisions de vida no basades exclusivament en la sexualitat.

El rol atorgat pel patriarcat

Perquè, en avançar en el propi camí de la vida es trobaran amb una divisió social no sols del treball, amb la corresponent bretxa salarial per a les persones fora del prototipus estàndard, sinó -sobretot- de les estructures familiars i socials molt determinades en funció de si al DNI hi posa una condició de sexe o una altra. És veritat que, en relació a les tasques de cura, s’ha avançat i molts homes ja han fet seves aquestes tasques i es reparteixen millor, de manera que parteixen d’una autonomia funcional que ja no els fa dependents d’altri.

Però també hi ha persones que no encaixen en el rol establert i es troben amb els obstacles que la seva condició sexual o de vida els posa en el camí. És important i fonamental que s’afronti des de la no discriminació social, amb la complicitat de totes les persones que creuen en la igualtat de drets sense discriminació, Llavors, els objectius de la vida ja no passen per raons exclusivament de sexe, la seva definició o la seva relació, sinó que han d’afrontar els obstacles que les estructures existents els posen en el camí.

Tothom es proclama feminista

Com si fos una moda, per quedar bé davant una societat que reconeix la causa de les dones. Fins i tot presentadores de programes de tele escombraries, que basen els seus continguts en unes relacions sentimentals roses d’allò més conservador, es proclamen feministes, i també des d’alguns realitys que tenen la seva base en fer espectacle d’una mena de ritual per poder lligar, i -per aquesta finalitat- més enllà de la llibertat per a vestir-se com hom li plagui, l’exhibició del cos dels participants és un indiscutible reclam, doncs l’aspecte també té la seva importància en una societat basada en la imatge. Hauríem de marcar una ratlla en allò que és feminista i en allò que no, simplement perquè continuar parlant del dret de les dones a partir de la seva llibertat sexual no hauria de ser mai públic, sinó que pertany a l’àmbit d’allò privat. Fer-ne mercadeig és una altra cosa, ho feien abans a les cases de barrets o llocs de cita, però no s’exhibien en públic...

És com l’explotació sexual de la prostitució. Per molt que sempre hagi existit, per molt que hi hagi dones que defensin l’existència d’aquest negoci sobre el cos de les dones, no vol dir pas que sigui feminista, ni de lluny.

La ciència coma a instrument

Perquè no pot ser que les dones, com a persones i tot el seu bagatge vital, puguem quedar absorbides per la ciència; que es substitueixi la nostra funció reproducció de la vida i se’ns supleixi per la tecnologia, com si només fóssim un aparell destinat a la producció i prou (encara avui, a moltes escoles i instituts s’explica la sexualitat únicament des dels aparells reproductors de la vida humana, sense la necessària educació sobre la part afectiva-sexual).

La ciència i la tecnologia han d’estar al servei de les persones i la vida, no al revés. Si posem exclusivament la condició humana a mans de la ciència, ens podríem trobar amb els supòsits que explica Joana Gallego en un article a Público, podríem arribar a no saber qui són les dones, perquè -afirma- avui pot ser-ho qualsevol, encara que tingui penis, barba i bigoti. No sé si els homes podran mai gestar o avortar, però les dones poden convertir-se a “persona gestant”, “persona amb vagina” o “persona menstruant”. En aquest sentit conclou que els homes i els nous subjectes polítics del feminisme ho haurien fet genial: assolit el que més de 20 segles de patriarcat no ha assolit, no tan sols que les dones continuem estant subordinades, sinó que desapareixerem del mapa, i que com que el gènere” és una construcció social, de la mateixa manera es pot arribar a desconstruir el gènere...

A mans de la tecnologia

És cert que a moltes dones els surt barba o bigoti, i que l’aspecte masculí o femení de moltes persones no s’ajusta a la definició que hi posa al DNI. El que és important és que la gent es senti a gust amb el propi cos, i si s’ha de depilar o sotmetre a tractaments hormonals o una intervenció quirúrgica que pugui fer-ho, però no pas perquè s’hi vegin obligats per una societat els classifica i margina, sinó des de la lliure opció.

És com la maternitat subrogada. Puc entendre el desig de formar una família per part d’una parella d’homosexual o que, ja que la realitat ens diu que hi ha molts infants que necessiten d’acollida, se’ls hi doni suport per a una adopció. També a aquelles parelles binàries que puguin tenir problemes de fertilitat i la medicina o la tecnologia no els ho pugui facilitar (resolució del problema o inseminació...). El que no puc admetre mai és que es compri un infant abusant d’una situació d’inferioritat social de la mare biològica o explotant un ventre de lloguer.

El feminisme ja no és cosa de les dones occidentals

Una cosa és certa, vivim en un món globalitzat i, per tant, necessàriament multicultural també entre nosaltres, en la nostra vida de cada dia. S’han barrejat costums i tradicions que, per una banda, ens traslladen de nou a un escenari d’estructures de família de sempre, però per altra, sobretot les dones que viuen immerses entre nosaltres i que s’obren pas per fer front a la seva opressió aportant elements nous i rics en valors de la mateixa vida, acaben sumant-se a la causa del feminisme.

Aquests dies s’està obrint un debat en el mateix feminisme per ressituar quins són els nostres postulats en el marc de la realitat actual. No podem perdre de vista que el patriarcat i el capitalisme van de bracet, i que el capitalisme té la capacitat d’absorbir moltes de les demandes de les dones simplement introduint-les al mercat, quan els valors que representa el feminisme, com a defensa dels drets de les dones, no tenen preu.

Sense feminisme no hi ha revolució

Els carrers són conscients de la inhumanitat del capitalisme, que no té entranyes per tal d’assolir beneficis, i de la opressió del patriarcat que no considera les dones com a subjectes de drets humans. Per això coincidim al carrer amb molts homes per exigir aprofundir en uns drets democràtics que estan en regressió, en exigir serveis públics eficients per garantir el dret a la salut o l’educació per tothom, o el dret a les pensions o l’habitatge que protegeix la pròpia constitució. Però no deixarem d’exigir l’erradicació de la violència masclista, denunciant el racisme, la xenofòbia, la aporofòbia, la homofòbia, i totes les fòbies que impedeixen construir una societat basada en la diversitat, la justícia i la igualtat.

maribelanoia@gmail.com