Una de les manifestacions festives més estimades a casa nostra és la Festa de Reis, una festa que no està pas exempta de la irrefrenable aspiració que tenim les dones per tal de trencar el sostre de vidre que ens impedeix participant de ple dret en tot allò que ens importa socialment. I com que la nostra invisibilitat ve de lluny, de quan les dones no participaven en allò públic, això explica que la seva iconografia es mantingui intacta i masculinitzada. Ara bé, ha de ser per sempre?.

Icones i símbols

En alguns indrets s’ha volgut superar aquest greuge posant a desfilar Reines a la cavalcades, com es va fer a Madrid (seria insultant que sortissin les dones dels Reis, que tampoc serien reines). Diferent és el cas de València, on fa un parell d’anys varen voler recuperar els símbols d’una cavalcada duta a terme a primers de 1937 rememorant que València va assumir la capital de la  II República. La seva preocupació llavors passava per salvar i protegir la infància evacuada en zones de guerra cap a la rereguarda, donat que moltes de les seves famílies acolliren infants refugiats i es trobant-se lluny de casa, (fins i tot molts d’ells havien perdut els seus pares en els bombardejos), i es va organitzar una Setmana de la Infància on la cavalcada la formaven tres dames que representaven valors i símbols tan universals com ara la Igualtat, la Llibertat i la Fraternitat. Darrerament també es qüestiona la iconografia emprada a la festa des d’una perspectiva susceptible de ser racialitzada, proposant que el rei i patges negres siguin persones de color reals. Potser el què ens cal és conèixer una mica millor l’origen de tot plegat.

Una mica d’història

El que esdevé avui la festa de Reis és una adaptació en el temps d'uns orígens remots no exempts de llegenda. Segons fonts molt antigues, aquestes festes s’emmarquen dins un procés natural en què el sol comença a renéixer després d’haver arribat a la seva alçada mínima en el zenit (la nit més llarga de l’any, i el dia més curt). Són hereves de les festes que els ibers i els romans celebraven en honor de tres divinitats solars (Mitra, Sol i Gabal), anomenades Festa del Sol Naixent o del Sol Nou. Una de les versions ve de la mateixa cultura persa, on el 25 o 26 de desembre celebren la festa del naixement del Déu Mitra (el déu del Sol), un déu que va arribar a occident, uns anys abans de Crist, a través dels romans o grecs que sempre estaven en guerra.

Un origen persa

L’origen dels Reis Mags ens pot remetre, per exemple, a l’Orient. Ens explica la periodista persa que, amb la aparició del cristianisme, els sacerdots de la poderosa fe mitraica, varen adoptar bona part dels seus conceptes i litúrgies. Així, Jesús va ser identificat amb Mitra o el dimoni amb Ahriman. Els sacerdots varen coronar el cap dels seus bisbes amb el tocat Mitra, es varen vestir de sotana morada i es varen posar l’anell dels “Mog” (que era el nom dels sacerdots mitraistes d’aquell temps amb suposats poders sobrenaturals màgics), i varen assegurar el reconeixement de la naturalesa divina de l’infant Jesús afirmant que tres Mogs d’Orient, provinents de Pèrsia, Grècia i Egipte, havien partit des de Mogan (una mena de Santa Seu al nord d’Iran que encara preserva aquesta denominació). Els seus noms eren: Manucher, Garshasp i Bastavarai, tres sobirans mítics medo-perses (monarques mitològics de la prehistòria d’Iran). Una simple associació idiomàtica els relacionaria als nostres Melcior, Gaspar i Baltasar, i una altra simple associació -en aquest cas cultural- explicaria l'omissió de les dones en la posada en escena o representació iconogràfica de la nostra cavalcada (els clergues de totes les jerarquies eclesiàstiques sempre han estat exclusivament masculins i han exclòs les dones...).

Lliurar regals, una tradició a moltes cultures

La tradició de fer regals també als infants ve de lluny i gairebé totes les cultures la tenen. L’amiga i periodista persa Nazanín Armanian ens hi posa molta llum: Des de fa uns tres mil anys, els iranians i els habitants dels dominis de l’imperi persa -a l’Àsia Central- il·luminen el cel amb un mar de torxes i espelmes, ajudant la deïtat solar Mitra a fer fugir el Senyor de la Foscor anomenat Ahriman. Donaran les gràcies a la natura per augmentar, un cop més, els moments de la presència de llum al cel i la calor a la terra, enderrocant l’Amo de les Tenebres i el fred. Aquesta festa és d’origen agrícola --en arameu siríac—i s’anomena Yalda (naixement). En la celebració del renaixement de la naturalesa, el Nourzu, no hi pot faltar Hayi Firuz “Don Victor”. Aquest personatge del folklore iranià apareix als carrers amb la cara enfosquida amb carbó molt, vestit amb robes brillants i un barret de feltre i que, tocant la pandereta, balla i canta anunciant l’arribada de la primavera.

Per evitar interpretacions racistes, Don Victor es pinta mitja cara de negre

Per a alguns investigadors, el personatge representa la foscor i la tristesa de l’ hivern que se’n va i que és substituït per un altre anomenat Amu Nourzu, un home de pèl i barba blanques que porta regals als nens i nenes. Potser el Pare Noel és la figura hereva d’Amu Nourzu, o el nostre Patge Faruk hereu d’Hayi Firuz. No obstant, des de fa uns anys i per evitar interpretacions racistes, “Don Victor” només es pinta mitja cara de negre.

Com mantenir viva una tradició

La qüestió és que totes les festes tenen un origen divers, en interpretacions de cultura i religió, però que --pel fet de pertànyer a la cultura popular-- no han de suposar cap exclusió per a ningú, sigui quina sigui la seva cultura d’origen i/o la seva professió religiosa o no. Al contrari, una de les claus de que les tradicions es mantinguin en el decurs del temps és la seva capacitat d’adaptar-se a cada moment, mantenint allò que és essencial per tal que continuï essent popular, mentre que forçar la seva continuïtat des d’una actitud integrista, la pot posar en perill.

La Festa és de la ciutat, de les famílies

La Festa a Igualada, encara que alguns la considerin el seu feu o patrimoni particular, és-sobretot- de la ciutadania, dels infants i les seves famílies. Que la munió de persones que col·laboren en la organització de tan magne esdeveniment la considerin també seva, i per això el seu lliurament tan generós perquè tot surti a la perfecció, és just; tot i que també és just que també la consideren seva tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes de la nostra ciutat, sigui quin sigui el seu rol, tan se val si és per portar les famoses escales com que sols consisteixi en la implicació emocional de participar-hi com a destinataris; o és que la ciutadania no n’és la destinatària per excel·lència?.

La organització, un servei a la ciutat

Ja sabem que és necessari el funcionament d’alguna comissió u organisme que vetlli dels detalls de l’organització, i que hi ha qui porta anys i anys fent-ho i en té l’experiència, d’això no n’hi ha cap dubte. És de suposar, però, que haurien de fer aquest servei per la ciutat, no que la ciutat hagi d’estar al servei d’ells tractant-los talment com si fossin els seus súbdits, sensació que certa actitud tancada i autoritària així ho palesat.

Participar també en les decisions

De la necessitat de democratitzar la festa de Reis ja hi ha més plomes i més sectors de la ciutat que ho reclamen, jo no faig més que sumar-me a una demanda que ja l’any 1999 reclamàvem a través -llavors- de la dissolta associació Dones d’Igualada. Parlar de democratització no vol pas dir que sigui oficial de l’Ajuntament, la democràcia és -per sobre de tot- que el funcionament de qualsevol col·lectiu sigui democràtic i que les decisions es prenguin de forma participada, de baix a dalt i no pas al revés, de dalt a baix i la resta a obeir.

Visibilitzar la diversitat

Per això, més enllà de fer de patge igual que els homes- patge -que és el que tenim ara-, es podria donar un altre pas per introduir algun dels canvis que es reclamen per una festa que, després de la reivindicació de les patgesses dels anys 1999 a 2003, s’ha mostrat estancada. L’èxit de la seva mateixa supervivència recau en la participació de la gent que l’ha fet seva, i no és cap mèrit particular de la Comissió excepte la tasca logística de dur-la a terme, que no és poca.

Incorporar una icona femenina

Més enllà de la simbologia cultural o religiosa d’altres temps, i de les formes en què s’ha tractat les dones en la seva imatgeria popular, avui la realitat és una altra. Per exemple, l’entranyable figura del Patge Faruk també és fruit d’una època perquè té unes connotacions de caire paternalista, tot i que ningú dubte que és molt estimat per la mainada i les seves famílies que, al seu dia, també el varen tenir com una de les icones de la nostra festa.

La maga que explica contes

Si ens hem de transportar als orígens de la tradició a Orient, podríem inspirar-nos en el paper que va jugar Shérezade a “Les mil i una nits”. Perquè és així, explicant un conte, com va aparèixer la patgessa Nasira al Saló de la Infància aquell 29 de desembre de 2001. Era un conte que parlava als infants d’uns regals una mica diferents. L’un era una bossa plena d’amistat: “si n’agafeu un bocinet, notareu que us feu una mica més amics d’aquest nen o nena que teniu al costat, i si esteu enfadats, l’amistat va de primera per fer les paus...”. L’altra regal era un sac d’alegria: “en voleu?, ara us en donaré. Quan tingueu l’alegria a les vostres mans, l’agafeu amb molt de compte perquè no es desfaci, us la passeu per la cara i desseguida us farà un somriure”.

Una maga que podria dir-se Nasira

Potser fora un personatge diferent, inspirat això sí amb la fantasia de la màgia i els seus contes. Una maga -que podria dir-se Nasira- i que no trepitjaria ningú ni trencaria cap icona de la imatgeria que ens ha arribat fins avui; i fora una incorporació a la festa d’una presència femenina per la porta gran, que hauria d’aparcar per sempre més les reticències i veda de massa temps de negar la visibilització de les dones en els espais públics, també en les festes, i -amb elles- els valors intrínsecs que les dones aportem a la societat. Potser no és tan difícil, oi?.