“Soldats! La vostra feina, les vostres privacions, el vostre sofriment i els vostres valors no seran oblidats per un país agraït”. Aquesta cita de H. Havelock -un militar que va combatre el 1857 a l'Índia- pot llegir-se a Trafalgar Square i és un dels molts exemples de monuments que farceixen la ciutat de Londres. Sembla que Anglaterra s'esforça per recordar els herois del país. Passejar pel centre de la ciutat, envoltat d'homenatges a personatges il·lustres, et recorda una cosa que oblidem tot sovint: Els països es construeixen sobre les persones. Ho intueixes als monuments, als carrers, a les esglésies, als museus, però també a llocs més inesperats com les botigues o els restaurants, on petits detalls i anècdotes teixeixen els retrats d'herois que van treure el millor d'èpoques complicades.

En una societat on tothom busca una felicitat difícil de materialitzar, els herois ens poden ensenyar una altra forma de viure. Un camí diferent on la felicitat del llibre d'autoajuda queda en segon terme i és a través de la feina, del sacrifici i de la responsabilitat que s'aspira a una vida plena. La grandesa de l'heroi és arribar a sobrepassar la mediocritat per aconseguir un objectiu més gran i valuós que ell mateix. Amb el temps, l'heroi es pot convertir en un símbol que permeti recordar els valors preuats per tothom i, fins i tot, unir a un país per defensar les seves certeses en risc.

L'heroi més present en l'imaginari de la ciutat de Londres és, amb tota probabilitat, Winston Churchill. Tot i que es poden trobar recordatoris de l'ex-primer ministre britànic per tot arreu, a pocs llocs s'hi destil·la -mai millor dit- més amor i respecte que a la seva estimadíssima cocteleria. S'hi arriba pel carrer Strand, trencant a la cantonada que arriba a l'hotel Savoy. Després s'ha de travessar la porta giratòria de l'hotel i, un cop entres a l'ampla sala que recorda un tauler d'escacs, pots pujar, per fi, les escales de l'American Bar. Penjat a la paret s’hi pot veure algun retrat de l'ex-primer ministre. Sense abusar, amb el respecte i la sensibilitat de no convertir-ho tot en un parc temàtic. Moqueta granat, un preciós i brillant piano de cua, la flonjor de la llum, la calidesa dels cambrers i la meravellosa barra al final de la sala. Resulta que Winston Churchill, bevedor incansable de whisky, gaudia d'una bodega personal en aquest bar. Diuen que era aquí quan va rebre la trucada que anunciava la seva victòria electoral i el posava al capdavant del país durant el començament de la segona guerra mundial. El millor de l'American Bar, potser, és demanar un Manhattan a la barra, gaudir de la seva deliciosa cirera al final i recordar, encara que sigui per un moment, que la beguda es va inventar durant una festa organitzada per la mare del nostre heroi. El polític del discurs "Sang, treball, llàgrimes i suor" passarà a la història perquè va fer de far als anglesos i els va recordar per quines coses valia la pena lluitar fins al final

No costa gaire d'imaginar per què a Catalunya costa tant trobar-hi herois. Perquè pugui existir un heroi nacional, al país ha d'haver-hi certs sobreentesos. Per dir “En dallonses va fer molt per Catalunya" és necessària una idea molt clara de país, per poder, després, decidir que és fer-li el bé. A Catalunya aquesta base sòlida necessària -i imprescindible- és difícil d'aconseguir. L'ocupació perpetuada al llarg del temps s'ha encarregat d'atacar aquests fonaments. Això fa que les preguntes necessàries per desenterrar als nostres herois donin respostes contradictòries i poc clares. Dins del país hi ha dues idees antagòniques del paper que hauria de tenir Catalunya al món, amb influències -internes o externes- a l'opinió pública, que dificulta el consens indispensable i ens condemna, inevitablement, a ser un país sense herois.