Menjar bé a Londres és difícil. La ciutat està infestada de cadenes de restaurants, tendes de menjar ràpid i pubs amb plats precuinats. Per descomptat, en una capital mundial com Londres, es poden trobar restaurants molt bons, però aquests acostumen a ser de cuines estrangeres. Són restaurants llunyans, freds, sense cap lligam amb la ciutat i que podrien estar exactament igual a qualsevol altra gran ciutat europea.

Fa la sensació que els britànics es van vendre les joies de l'àvia per diners, que van renunciar a una gastronomia forta per augmentar la productivitat a la feina. En comptes de menjar amb estovalles, dedicant el temps necessari a la cuina, acostumen a dinar un sandvitx per poder tornar ben de pressa al lloc de treball. Dret, fred i ràpid, els tres adjectius que descriuen millor com són els seus àpats i que són enemics de la bona gastronomia.

Londres té la sort de rebre la influència de receptes, sabors i textures de tot el món. El seu problema, però, és no tenir una idea culinària prou forta per posar-hi ordre, aglutinar i no acabar oferint experiències culinàries simples i superficials. La conseqüència és que, per al turista despistat, la gastronomia tradicional del país quedi relegada al "fish and chips" i que per poder menjar bé, sembli que s'hagi d'acabar a qualsevol restaurant de cuina francesa, italiana o espanyola.

Per sort, existeixen petites joies on hom pot gaudir d'una cuina autèntica, que se sap hereva d'una tradició gastronòmica importantíssima  -Anglaterra és el país amb més manuscrits medievals de cuina. St. John és un restaurant situat prop d'un dels mercats de carn més antics de la ciutat. El local és una antiga fumadora conservada amb encant, on encara poden trobar-s'hi les lleixes on el fum solia acariciar la carn. Fergus Henderson, xef i copropietari, ha creat un restaurant de cuina anglesa senzilla, sense artificis innecessaris, on la qualitat de la matèria primera i el respecte per cadascuna de les seves parts és quasi mística. Un dels principis que el restaurant ha fet famós, el "nose-to-tail", resumeix aquesta sensibilitat per cuinar aprofitant totes i cadascuna de les parts de l'animal, "del nas a la cua." Per això, a part de pastissos de carn, rostits d'aus o cabrit, s'hi poden menjar els clàssics cors de vedella, llengües de porc o molls de l'os. Amb un toc popular molt cuidat, St. John enamora perquè connecta amb una tradició pròpia, deixant-se influir per altres cuines, però sense perdre autenticitat.

Els catalans, sovint acomplexats per la nostra cuina popular, hauríem de saber que la nostra gastronomia ha sobreviscut als embats de la història perquè resta sobre uns pilars molt sòlids. Abans que França, Itàlia o Anglaterra tinguessin cap receptari en llengua no llatina, els catalans ja teníem el Sent Soví (1324). Uns segles més tard arribaria el Llibre del Coch (1520), del cuiner de Ferran I de Nàpols, Robert de Nola. Els nostres veïns castellans, en canvi, no tindrien un llibre de cuina en la seva llengua fins al 1525, i aquest seria una traducció del ja esmentat Llibre del Coch.