L'amic estimat, l'amic admirat
Publicat a L’articlet per Carles Maria BalsellsL'amic estimat, l'amic admirat
Preciós, preciossím i alhora trist, tristíssim capvespre del 5 de gener del 2022 a Igualada.
Per un cantó, la meravella de la caravana dels somnis que torna a recórrer els carrers i la quitxalla la mira com sempre amb ulls extasiats. La màgia que fem entre tots en aquesta petita ciutat és viva també sota les mascaretes. Una alegria.
Per l'altre, el regueró imparable de gent que en veu baixa diuen d'una persona a l'altre, enmig de la gernació del Passeig, de la Soledat i de les Rambles, "ja ho saps?... L'Antoni Dalmau ha mort...". Sembla impossible. L'Antoni, l'Antoni Dalmau, l'Antoni Dalmau i Ribalta és mort i la ciutat que tant estimava no se'n sap avenir. Una tristesa.
Si no fos el 5 de gener, just en aquesta hora del capvespre, molta gent ploraria cor endins o de manera visible, conscient de la pèrdua que la seva mort significa. Home de cultura, intel·lectual àvid de recerca de la veritat històrica, activista en temps difícils, professor, conferenciant amb el do de la paraula, polític de consens, escriptor, essencialment escriptor... Llarga llista si la volguéssim exhaurir en aquestes ratlles difícils escrites amb tristor per un home que deixa empremta a la ciutat, un home de país, també. La seva obra -cívica, política, cultural- va més enllà d'una enumeració d'urgència.
Cadascú té els seus records i potser no és ara l'hora de repassar-los, perquè el moment és de sotragada íntima i col·lectiva. No és fàcil per a aquelles persones que hem tingut la sort de conèixer-lo de prop durant llargs, llarguíssims anys de la vida, pair aquest mort sobtada, i escoltar com es repeteix la seva mort com notícia dolorosa enmig de la gentada i barrejada amb joia que exultava a la ciutat.
Però els records són tossuts i ens acompanyaran sempre. Les llàgrimes no poden esborrar mai els moments entranyables que s'han teixit al llarg d'una vida, pràcticament des de la infància en aquelles tardes de diumenge de catecisme a l'església de Santa Maria -1956, 1957 potser...-, fins a l'última trobada casual el primer dilluns d'aquest gener a la plaça de Cal Font. Tants anys de coincidència en l'amistat i en tantes complicitats -com a ell, sovint, li agradava dir-, van enfortir el lligam d'amistat que venia ja de les famílies. Per això, potser, el sentiment pot apropar tant i fer-ho tot més profund i els records es converteixen en un llegat inesborrable.
L'Antoni, l'Antoni Dalmau, amic estimat i admirat, deixa la ciutat més òrfena de cultura i de saber, d'inquietuds també. I de molts projectes a mig fer, segur, perquè en això era incansable. No parava. Sempre amb una cordialitat i un somriure que sovint enganxava en qualsevol lloc que el trobessis. L'última vegada, el dia 3 de gener, a la plaça de Cal Font, acompanyat de la Montserrat i dels seus nets que el tibaven perquè la conversa s'allargava i els menuts volien moure's. L'Antoni va dir-nos: "continuarem un altre dia, que tu i jo, no acabaríem mai...". Paraules acompanyades com sempre de la seva bonhomia. Érem a la vora d'un migdia que no semblava d'hivern. I no sabíem -ningú ho sabia- que serien les últimes paraules que sentiríem dels seus llavis.
L'acte del comiat a basílica de Santa Maria, tan lligada a la seva obra amb l'Oratori "Mil anys" i a les seves arrels, ha fet l'església gran, petita, tot i les circumstàncies de la pandèmia. Ha estat la constatació que era -ja diem era!- una persona molt estimada.
Un silenci emotiu ha presidit l'entrada del fèretre a l'església, cobert amb la senyera i amb un ram de roses vermelles. La cerimònia religiosa s'ha emplenat de silencis, de pregàries i d'un fragment del seu Oratori. La presència multitudinària de tanta gent era també la manera d'una ciutat de donar-li l'adéu i les gràcies.
Des d'ara, reposa en pau, l'Antoni Dalmau a la vora de xiprers en la quietud del Cementiri Vell de la ciutat que ha estimat sempre. El nínxol 618 és ja lloc de record i de respecte. La seva obra i la seva petjada perdurarà. És l'alegria que ens deixa en la tristesa del seu adéu.
Altres articles de Carles Maria Balsells
9 Comentaris
Certament Igualada ha perdut una gran persona, sencilla, molt intel·ligent i per descomptat que estimava la nostra ciutat com mes d’una vegada ho havia demostrat. quin gust donava quant els... Llegir més senties parlar quant feia una conferencia. Sobren les paraules, Sempre estará en la nostra memoria. Que descansi amb pau.
En el meu cas personal va treure a la llum pública la figura del meu avi (Bartomeu Torné Prat) d’una forma preciosa, amb el tacte requerit quan es remenen aquest tipus d’històries. Juntament... Llegir més amb la Montserrat va desplaçar-se a França per recopilar les dades que després va plasmar amb un llibre dedicat a diferents figures d’IGD (La Guerra Civil i el primer franquisme a l’Anoia. Els protagonistes). Em venen llàgrimes als ulls quan recordo l’exposició que va fer-ne a l’Ateneu de La Pobla i com la seva foto va quedar fixada en l’última part del seu relat. Era un estudiós i afegiria que meticulós. Va donar llum a la nostra família i a moltes altres exposant de forma planera els seus treballs d’investigació amb una memòria prodigiosa. Amb una veu de locutor tenia la poc freqüent gràcia de parlar i parlar sense fer-se, en absolut, avorrit. El trobarem a faltar. No sovinteja la gent com ell.
nuria gual solé
Barcelona
23 de novembre 2024.21:59h
Familia de Bartomeu Torné Prat. Soc neta de Ton Gual Gumà... i estic cercant informació sobre el meu avi, se que eren de la mateixa colla i tinc algunes fotografies en les que voldría identificar... Llegir més el qui hi surten. Podriem posar-nos en contacte? Podrieu pasar-me alguna foto del vostre avi per veure si el reconec a les fotografíes de les colles del meu? Gràcies
La meva particular admiració per l’Antoni, va néixer en el primer míting polític que, a la mort del dictador, va participar en l’Ateneu Igualadí; no solament per les... Llegir més seves idees i la seva fàcil expressió si no pel fet que una persona jove procedent de una “família burgesa igualadina de tota la vida” estigués defensant unes idees pròpies de la “socialdemocràcia”, de justícia, equitat i igualtat d’oportunitats per a tothom.
I amb altres persones no tan joves, com la Mª Àngels Castelltort, el Pasqual Maragall, el Joaquim Nadal, que es van posar al cap davant del PSC, en que convivien les 2 ànimes dels socialisme: el dels catalanistes de tota la vida, alguns amb casi vuit cognoms catalans, i els nouvinguts de altres parts de l’estat (emigrants econòmics, en cerca de un millor futur pels seus fills), amb moltes z en els seus cognoms, i que també amb el seu esforç també van contribuir al progrés i el bé, econòmic, laboral, social i cultural, Es varen aconseguir les quotes més elevades de prosperitat, transformació urbana i social i prestigi de Barcelona i les principals ciutats i pobles de Catalunya.
Un transformació a la qual vaig tenir el goig de participar, a invitació precisament de l’Antoni (quan llavors era President de la Diputació de Barcelona), per col.laborar i integrar-me, com independent, en la candidatura del Grup Municipal Socialista, encapçalat pel Salvador Pelfort, en les segones eleccions municipals de la democràcia (1983-87). Amb 10 regidors el PSC vàrem guanyar les eleccions, (el PSUC, el altre partit “d’esquerreres” no va treure cap regidor) però va governar el “centre nacionalista – dreta” (9+2) format per CiU i Alianza Popular (de llavors és encara vigent POUM municipal !!). Crec que vàrem fer una oposició digne mantenint la “llum” de la socialdemocràcia contribuint (vull creure) a que, anys desprès Jordi Aymamí, guanyés amb unes coalicions d’esquerreres (en dos periodes diferents), impulsant importants projectes per la transformació d’Igualada.
Al darrera de tots nosaltres sentiem el caliu i el support de l’Antoni. Que en pau reposi, el recordarem-
Antoni
Igualada
17 de gener 2022.07:46h
Sense voler desmerèixer el teu comentari ple de vivències i sentiments, només una dada objectiva. Les eleccions del 1983, les va guanyar CiU amb 10 regidors, seguit de PSC amb 9 i AP amb 2. Més... Llegir més que res que va governar la força més votada. La primera vegada que a Igualada no va retenir l’alcaldia la força més votada va ser el 1992, amb la moció de censura que va dur a en Jordi Aymamí a l’alcaldia
Bon dia Carles Maria.
Com molt bé dius al teu escrit, Igualada s’ha quedat una mica més orfe. L’Antoni Dalmau ha deixat petjada i tu n’has fet un elogi que m’ha conmogut per la senzillesa... Llegir més i delicadesa amb que l’has fet que escau a l’Antoni Dalmau.
El món de la cultura ha perdut un altre home bo. El sentiment de tristesa és general i compartit. Llegir les sentide paraules dels qui l’heu conegut i heu compartit una part del cmí de vida, és... Llegir més copidor i ens don millor l mesur del que hem perdut tots plegats.
Us compnyo en el dolor de l pèrdua.
Un escric que refleteix el molt que valoravem i estinaven al sr Antoni Dalmau .
Com a persona senzilla humana meravellos historiador i escritor .
Igualada hem perdut un gran home .
Que descansi en... Llegir més Pau
El plorarem bastans anys
JOAN MARTI CARBONELL
IGUALADA
21 de gener 2022.12:56h
LA SEVA TASCA DEIXARA PETJADA EN LA NOSTRA CIUTAT I PAIS, HA TREBELLAT FINS EL ULTIM SUSPIR PER IGUALADA I CATALUNYA. QUE DENCANSI AMB PAU S’HO MAREIG.