Ho reflectien les cares, els somriures, per com seguia i cantava el públic les lletres i per com movien els cossos des de les cadires als ritmes de cada cançó. La plaça era una festa i la nit era de festa major.

A l'escenari, un home de més de vuitanta anys cantava. Elegant encara, amb la seva veu melòdica que tot i el temps recordava la seva millor dels anys joves. Cantava una cançó darrera l'altra, sense parar gairebé ni un moment. Quasi dues hores d'espectacle. I es va fer aviat seva la plaça, que es va rendir literalment a la seva actuació. Rejovenia records i melangies potser dels assistents als qui amanyagava també amb les paraules. I quan va barrejar-se entre el públic, baixant de l'escenari i saludant tothom i rebent i fent petons, sense parar de cantar, va ser la bogeria.

Abans, quan havia entonat "Imagine"  en homenatge a John Lennon va dir, les llumetes enceses del mòbils van donar una dimensió diferent i íntima a la plaça. Bellíssima estampa. Ell cantava amb emoció i molta gent va compartir el sentiment. Gran moment d'una nit que anava per extraordinària.

I la gent per una estona va ser feliç. I calia agrair-li al Santi, al Santi Carulla dels Mustang, únic referent d'aquell conjunt mític, que té un record en cada actuació pels seus companys que ja no hi són i, va confessar en veu alta i amb un somriure còmplice, que no té ganes dimitir mentre les forces i la veu aguantin.

Va recórrer el vell itinerari de les melodies del Munstang, ara una, ara l'altra, en un aiguabarreig que el públic seguia amb entusiasme. Des de "Yellow submarine", "Jóvenes", "El ritmo del slencio", "Los dos tan felices", "La plaga", "Quinientas millas"..., fins a tantes altres que eren seguides de manera activa perquè hi ha cançons que resten sempre en la memòria col·lectiva.

I fent-li costat tota la nit, l'admiració de la gent per la seva energia i per tot el que transmetia d'una època. Potser era un salt en el temps, potser eren els records que emergien en cada persona, potser, senzillament, que la música esdevenia, una vegada més, el llenguatge universal que fa saltar barreres i fer que el passat —el públic no era jove, però l'edat semblava amagada en el carnet d'identitat— es tenyís, segurament, de nostàlgies. Els aplaudiments eren també una manera de dir-li gràcies.

Hi va haver persones que es van posar a ballar, engrescades, amb la felicitat que de vegades dona la música. I va ser llavors quan es podia veure com la música fa miracles. Des de les seves cadires de rodes, hi havia persones que seguien els ritmes i ballaven i alçaven les mans, mirant el cantant que —es notava— se sentia plenament feliç i estimat per la plaça. Gràcies, Igualada, repetia agraït més d'una vegada. Gràcies, Igualada. I els saludava mirant-les perquè des de la cadira de rodes participaven de la festa en una nit a estones màgica per la felicitat que traspuava. Imatge que tenia molt de tendra i més encara d'humana.

La nit era de festa major i es notava. Regalava joia. Quasi dues hores d'aquestes petites felicitats compartides que ajuden també a viure. Els Munstang en el record. Santi Carulla dalt de l'escenari encara.