Ho hem sentit dir tantes vegades, que fins i tot sembla axioma. El que no pot ser, no pot ser i a més és impossible. Un senyor va fer popular la dita des del seu poder i la seva ignorància real o interessada.

Tothom sap per on va la cosa. Parlem de política. De drets dels pobles. De la Carta de les Nacions Unides refermada pel Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, signada també per

Estats que han oblidat el compromís i la memòria. I que quan se'ls hi recorda, ho neguen i fan l'orni, embolcallats en una bandera que diuen unitària. Llavors s'alteren i es posen transcendents i fins i tot s'encenen. Hi ha Estats sagrats pel que sembla, ungits pels déus i amb totes les armes que facin falta –lleis, repressió, violències salvatges, clavegueres, polítiques de terra cremada, espionatges...–, i amb gent intransigent que nega qualsevol dret a aquells que no són, no parlen i no pensen com ells. No cal posar exemples.

La realitat, però, és més tossuda. I les fronteres es mouen. Una llista de nous Estats, només en la vella Europa, en els aproximadament últims cent anys, diu més que tots els pregons i les proclames. Un segle no és tant temps mirat amb els ulls de la història. Són països que han fet possible el que no podia ser perquè no podia ser i a més era impossible.
Noruega (1905), Bulgària (1908), Albània (1912), Finlàndia (1917), Polònia (1918), Txecoslovàquia (1918), Hongria (1918), Irlanda (1922), Vaticà (1929), Islàndia (1931), Xipre (1960), Malta (1964), Lituània (1990), Letònia (1990), Armènia (1991), Estònia (1991), Eslovènia (1991), Croàcia (1992), Moldàvia (1991), Ucraïna (1991), Bielorússia (1991), Macedònia (1991), Bòsnia Hercegovina (1992), Sèrbia (1992), Eslovàquia (1992), Montenegro (2006), Kosovo (2008)

Alguns d'aquests països els hem conegut superficialment per motius de feina o de turisme. De molts altres, n'hem parlat al voltant d'una taula amb algun dels seus ciutadans. En cap cas hem trobat qui volgués tirar enrere tot i les dificultats i els preus diferents que han pagat, fins i tot el preu de la guerra per ser independents i lliures. I ho hem preguntat directament a gent diversa -directors d'empresa, tècnics, funcionaris fins i tot a taxistes i cambrers- i la resposta és unànime sempre. No. No tornaríem enrere, mai, deien. I asseguraven que el fet de ser petits no és cap nosa, més aviat al contrari. Sentim, afegien, que els poders són més a la vora i més sensibles a les angúnies del poble. És clar que no falten els problemes com a tot arreu. Qui no té dificultats? Persistiu, aconsellaven sempre, si hi creieu, persistiu.

Ignoraven el vell axioma que sentim aquí cada dia. El que no pot ser, no pot ser i a més és impossible. Impossible?... L'Onze de setembre ens recorda que si es persisteix, tot és possible.