"Nen, no et posis en política!..." Va ser una expressió prodigada molts anys enrera, especialment durant la llarga postguerra. Els pares, escamats, ho deien als fills com un consell assenyat. Havien viscut la barbàrie i en patien encara les conseqüències.

Les coses han canviat i molt. Ara, sembla que és més aviat tot el contrari i la política -amb tants càrrecs i tan ben pagats- atreu gent de tota mena. Gent preparada, gent mediocre i gent negada. Gent honesta i gent corrupta.

Tot és política encara que, com es pot veure un dia rere l'altre, la política ja no la facin només els polítics perquè qui realment mana al país, presumiblement i pel que sembla, és el poder judicial, expert en sigui el que sigui. També en pandèmies. Tot ha de passar per les seves mans.

Tenen la feina assegurada els magistrats, els fiscals, els jutges i els tribunals. Tot judicialitzat. I sort de ser una democràcia plena. Plena de querelles i denúncies. I així i tot, la política atrau, com a servei públic per alguns o com a modus vivendi per a molts d'altres.

El "nen, no et posis en política", ha quedat desfasat. Ja no té cabuda en el club poderós d'amics -avui per mi, demà per tu- en què s'han convertit els estats i, arreu, va més aviat buscada la cadira o la butaca. Milers i milers de càrrecs. Milers i milers d'assessors. Centenars de comissions. Viatges pel món que poden ser per futileses. Declaracions a tota hora a la tele i als diaris, i fotografies de família, somrients sempre. Cotxes oficials per anar a la cantonada. Compareixences, valoracions subjectives i interessades. Piulades. Papers, sobretot papers. I ben amagats, sous i despeses opaques, no fos cas que els súbdits que són els qui paguen, sabessin massa. I, per descomptat, una pregunta sempre a l'aire, aquesta gent quan treballa?

Però imaginem que Europa, per exemple, tingués un malson, i aconsellés que cal fer un referèndum sobre la qüestió de Catalunya perquè es tracta d'un tema polític i d'un dret universal reconegut i signat per moltíssims Estats i també, per cert, per aquest que ara diu que això és impossible.

Imaginem només. Ho acceptarien? Probablement, no. Segur que no. En nom de la sagrada unitat, elegirien altres camins que el de poder votar democràticament. Qualsevol altre. Un, potser el primer, abans sola que trencada. Preferirien deixar de pertànyer a Europa -la pèrfida Europa, dirien llavors- per no haver d'acceptar consells o ordres? Un altre, encetar una negociació inacabable, només de cara la galeria, sense cap data i qui dies passa anys empeny? Un tercer, accedirien a la demanda i muntarien una tupinada, -no direm com per no donar pistes-, però que no els seria difícil si ho fan com saben fer-ho des de les clavegueres que dominen? Hi ha mil interrogants imaginaris de tota mena. N'és també un, el braç de la justícia quan es percep injusta i venjativa?

Mil possibilitats per resoldre un conflicte. Sembla, però, que l'única que no agrada ni es contempla és la més senzilla, pacífica i democràtica. Votar.

Nen, no et posis en política!...