"Jo voldria ser president de la Generalitat de Catalunya". Ho ha dit de manera espontània quan el presentador del concurs de televisió, li ha preguntat que voldria ser de gran.

I el Magí, dotze anys potser, nen i adolescent a la vegada, amb ulleres i camisa de quadres, ha concretat. "Voldria fer alguna cosa de profit pel meu país, per Catalunya". Ha somrigut lleugerament i s'ha disposat a contestar les preguntes del concurs "Atrapa'm, si pots".

Ho recordem ara, justament en dies d'eleccions. Era un dissabte el vespre de vigílies de Nadal. En aquella hora els carrers i les places del país que li agrada, eren plenes de gent, tot i les circumstàncies. Bosses i paquets de regal en l'últim cap de setmana abans de les festes. Mascaretes a les cares i oblit, o així ho semblava, que som en una pandèmia global.

Al Magí, li agradaria ser president d'aquest petit país. El president de tota aquesta gernació que passeja adelerada perquè Nadal s'ha convertit en la festa més gran del consum. El fet religiós que l'origina es va difuminant de manera visible. Tot canvia i va quedant en records indefinibles.

Perdria aquesta mirada neta i serena el Magí, si fos president?, perdria i també la simpatia que discretament transmet mentre contesta les preguntes del concurs? Quan les endevina, respira profundament, alliberat i se'l veu més tranquil. Guanyarà la final de la nit, amb senzillesa, responent moltes preguntes i fallant-ne d'altres, sense per això desanimar-se.

Sorprèn que, a la seva edat, hagi dit que voldria ser president del país que estima. Molts haurien dit, segurament, que la seva aspiració és ser futbolista, cantant, presentador de televisió, empresari o fins i tot, com hem sentit a vegades, dir "el que sigui mentre guanyi molts diners". I hi ha pares i mares que somriuen amb la resposta.

Al Magí li agradaria ser president d'aquest país. D'un petit país, complicat i difícil de governar, com ho són tots sense cap dubte. D'un país amb gent i fets extraordinaris i ombres tristes i dramàtiques també. Un país tan estimat per uns i tan odiat per d'altres. Un país maltractat des de fa segles i que, així i tot, malda per conservar la seva identitat, la seva història i la seva llengua. I que aspira a una llibertat que li és negada com si la llibertat fos un delicte.

D'aquest país en voldria ser el president, el Magí. Dirigir un país, però, ho sap tothom, és més difícil que participar en un concurs de televisió i guanyar-lo, tot i algunes errades. Com a president, no se'n poden tenir d'errades. I si se'n tenen, mai no es perdonen. Com a president mai res es fa prou bé per a tothom. Ser president no és un camí de roses. I potser menys, qui ho sap, d'aquest país anomenat Catalunya.

Però, també la política, tot i l'espectacle tristíssim que ens ofereixen els actors massa sovint, ple d'odis, de venjances, d'ambicions, de punyalades, de traïdories, de mentides i de mals exemples, mereix, malgrat tot, esperança. Hi va el batec de la vida dels pobles.

Un nen, amb aire d'adolescent, pensa i diu públicament que, quan sigui gran, allò que més li agradaria és ser president de la Generalitat. I justifica el desig amb les ganes de fer alguna cosa de profit pel seu país. Potser la seva generació farà el que no sabem fer nosaltres.