Parla amb vehemència. Ho fa quasi sempre. És àrab. I el nom, no té, de fet, importància en la història.

El seu és un català meravellosament imperfecte. Assegura que ara és la llengua que sent com a seva perquè, diu, és la terra que em va acollir quan vaig arribar, fa anys, sense res de res, i només portava la il·lusió que no pesa de la terra promesa.

I com ell, tants. Tants que arriben cada dia, encara, sense saber que té poc de promesa i encara menys de paradís.

Ho ha passat i ho passa malament. Els dies foscos han tornat. Té consciència de la seva pell bruna i de tot el que això genera, especialment en situacions límit. Alguns dies, potser èpoques, li van semblar màgics perquè tenia feina i podia enviar diners a la família llunyana que representaven molt pels que els rebien i, en realitat, no eren gaires. Les crisis, però, i la pandèmia ara, colpegen fort i esquerden vides i reben primer, sempre, els més febles. Sap que és una llei no escrita i que es compleix arreu. I sap també, encara que no ho digui, que el somni s'ha anat fent fonedís i la mirada no és la mateixa.

Parla amb vehemència perquè és la seva manera d'expressar-se i tracta de no mirar enrere. Ha treballat en tot allò que li oferien, ha dormit a terra i al ras, i en replans d'escales. I, així i tot, no es queixa de la dissort que el torna a acompanyar en aquesta terra que ha fet seva i estima.

No contempla el retorn. El meu poble és en una terra aspra i sense cap futur i amb molta misèria, confessa. Va tallar lligams i algunes arrels quan va decidir marxar de casa seva perquè allà no hi veia, com tants, una esperança de vida i volia ajudar la família, sobretot a la mare i als germans petits, i per això hi enviava diners quan podia. El paradís no existeix tot i que l'ha recorregut de nord a sud en la seva recerca, quan la llum s'apagava en un lloc i també en un altre. L'ha buscat a prop del Pirineu, en racons on els rius baixen amb força i l'ha perseguit mirant la neu blanca des dels seus ulls negres. També als plans de la Lleida calorosa. I a l'Anoia, l'epicentre del seu somni llunyà on té gent amiga. Ara, és al sud del país, a la Terra alta en un llogarret mig perdut per unes promeses de feina i paraules incomplertes. Un emigrant és sempre un emigrant. Encara que faci vint anys que és a la terra dels que eren els seus somnis.

La seva no és una història singular. Mils com aquesta. Viure el rebuig, sentir la humiliació moltes vegades, saber que la pell marca més que el cor i la persona i les mateixes ganes d'integrar-se, no ha de ser faci'l. No ser d'enlloc és portar la tristesa al damunt sempre.

I tanmateix, parla un català meravellosament imperfecte, llegeix els poetes i canta a vegades alguna cançó del seu poble acompanyant-se amb una guitarra vella. I mira aquesta terra com si fos la terra promesa encara. Li brillen els ulls pensant que, un dia o altre, tot anirà millor i podrà tornar a enviar alguns diners a casa.