Quan cridaren el fill per donar-li el premi Òmnium 2022 al Compromís Cultural per la trajectòria, demanaren també als pares pujar a l'escenari.

El fill tan estimat, després de rebre'l, havia de dir unes paraules. Uns instants abans, però, en escoltar el que deia d'ell la Sílvia Bel, la presentadora, li rodolaren dues llàgrimes. Potser fou això, potser els aplaudiments, potser el focus, potser el moment, o potser tot plegat, però les paraules que tenia pensades el noi, no sortiren, tot i intentar-ho dues o tres vegades. La gent l'aplaudí amb un càlid afecte. I amb un fil de veu va llegir agraïments. Després, una mica confós, s'arrecerà darrere el quadre del premi. Llavors, parlà el pare en nom de la mare també.

"No és gens fàcil dir unes paraules, aquesta tarda, aquí, just en aquest teatre i en aquest acte. Cal fer-ho, però, ni que sigui amb emoció continguda, per dues raons principals.

Una, perquè la deferència d'Òmnium envers el nostre fill Carles ha estat sorprenent i arriscada a la vegada, i podria ser també incompresa. Vàrem pensar a declinar la distinció, i ens van persuadir amb molts arguments de no fer-ho. No va ser el menor que la distinció és per a ell, pel Carles.

L'altra raó és perquè aquest reconeixement a una persona amb les limitacions del nostre fill, és carregat de simbolisme. En som conscients. Obre en certa manera un camí perquè, de fet, cada persona és diferent i diferents són els camins de l'anomenada trajectòria humana i cultural.

Alguns poden ser camins plens de bondat i de tendresa. De petites superacions diàries. De fidelitat també a una petita ciutat quan es té la companyia de tanta gent que sap donar la mà i estimar la diferència i això des dels primers dies fins a aquesta tarda en aquest teatre de l'Ateneu. Cinquanta-dos anys plens. Plens sobretot de comprensió i afecte.

És l'hora, doncs, de l'agraïment. De l'infinit agraïment. A Òmnium, és clar, però sobretot, i de manera especial, a tanta gent, inclosa naturalment la família, a tantíssima gent d'aquesta Igualada, i no només d'aquesta ciutat, que al llarg de cada any, l'ha comprès, l'ha ajudat i l'estima.

Seria injust i és impossible, fer-ne una llista. I és injust, també, no fer-la, ho sabem. Som sensibles, creieu-nos, a tanta demostració d'amor i portem cada persona i cada nom, al cor.

Però aquest reconeixement no hauria estat possible, ens sembla, sense l'amic de l'ànima del Carles que en un testimoniatge d'amistat increïble l'ha acompanyat durant trenta anys –trenta!– per fer una foto al final de cada obra de teatre. Mai, mai, mai... podrem correspondre a tanta paciència i fidelitat, Sebastià! Quina història d'amistat més bella has construït sense voler!

El Carles, encara que potser no tingui una consciència ben clara de tot el significat d'aquest acte i d'aquest moment, s'ha emocionat, ja ho heu vist, està molt content. I se sent feliç. En nom d'ell i nostre, gràcies. És dir poc, ho sabem, però és l'única paraula que ens surt de l'ànima com a pares, gràcies!"

A dintre el teatre, tant a l'escenari com entre el públic que gairebé omplia la platea, s'hi havia barrejat al llarg de l'acte, joia, aplaudiments i una certa emoció també en moltes cares.

A fora, una nit de mig setembre amb una mitja lluna que, grossa i esplèndida, somreia.