Fa uns dies, va parlar a l'Ateneu gairebé amb la platea plena de gent que l'escoltava en un silenci expectant i extraordinari. Ell mirava a terra, de vegades, i potser li semblava que la rebuda era excessiva. La seva presència esdevenia una mena d'esdeveniment polític i també cultural a la petita ciutat. I aquests fets mai no fan nosa enlloc, més aviat el contrari, hi ha veus que són necessàries quan plana la decepció, la desorientació i un cert desànim.

El Vicent Partal és un periodista. Una veu. I amb una pissarreta -"la pissarreta"- que des de fa anys és un espai d'opinió, d'informació i de debat que la gent segueix potser més encara en moments polítics com els d'ara. Un periodista intel·ligent i valent amb una trajectòria insubornable i criteris clars i directes que lògicament no a tothom agraden. Però, a aquestes persones el poble les valora sempre. Es veia aquest capvespre, sobretot pel silenci i per l'expectació que despertava la seva paraula, que el Vicent és un home admirat. Escriu de manera entenedora i coherent. Una veu que no té por, sembla, de les paraules que diu i escriu amb respecte, ni tampoc dels poders fàctics -polítics, econòmics, socials- a qui la seva opinió incòmoda, més d'una vegada.

Que va dir l'altre dia? Allò que no ha deixat de dir sempre. Que la força la té la gent, que els canvis al món sempre han sorgit des de baix, des del poble, i va posar molts exemples dels últims temps per aquells que encara en dubten. Els mapes i les fronteres canvien per damunt de les constitucions que els poders volen sagrades, si la gent, un dia, ho decideix. I això és el que més por fa als poders, siguin del caire que siguin, i es diguin de dretes, d'esquerres o de centre.

Va dir també que es percep desconfiança en dirigents i polítics encara que no significa que la gent hagi renunciat a res. I que, en política, res és fàcil ni res es regala i que tot vol el seu temps i el seu sacrifici. I va recordar que, fa només cinc anys, es va arribar lluny, més lluny del que ningú es pensava, estat espanyol inclòs. I que, allò que un dia sembla impossible, esdevé possible un altre.

L'acte era la presentació d'un llibre -"Fronteres"- i ell va parlar sense fronteres amb aquella claredat tan seva i tan directa. L'Ateneu lluïa una gran pancarta a l'escenari que la llum tènue del teatre destacava. Consell de la República. De fet, potser recordava que el camí continua i que res no s'ha acabat com alguns pregonen i voldrien.

Si l'anomenat procés que tants d'allà i també d'aquí asseguren que és mort, que és història, i ho repeteixen més com a desig que no pas com a realitat, per què tanta por a un referèndum on contar la gent és més fàcil, i segures i fiables les xifres? Per què aquesta obsessió malaltissa i també plena d'odi -amb lleis repressives i fiscalies, advocacies i jutges militants, amb forces dites dissuasives, amb tantes clavegueres i amb tot el que amaguen i no sabem, signes evidents, com se sap, d'una democràcia plena- per ofegar les ànsies de llibertat d'un poble que pacíficament les reclama? Volen la gent callada i a casa. Els fa por la democràcia.

La gent no es doblega tan fàcilment com voldrien. I el carrer continua sent camí d'esperança.

Temps al temps, que deien els avis. Només la gent pot fer-ho. Amb la unitat necessària –si un dia és possible– dels partits que diuen voler el mateix i ara mateix no ho sembla.