Novembre amb temps de primavera. Arrecerat a la paret i a l'ombra d'un sol a estones càlid fa sonar la trompeta de manera maldestra. Toca malament. Enllaça una cançó amb una altra, sense pauses. Vesteix com segurament les circumstàncies li permeten i la trompeta és l'únic objecte que li fa companyia junt amb una capseta de cartó a terra per si algú hi vol deixar alguna moneda escadussera.

Quan sembla que no té més repertori, torna a començar i es repeteixen les mateixes melodies. Matí llarg de notes dissonants que de tant en tant grinyolen. I, així i tot, no interromp la serenata. Hores lentes i escasses monedes a la capsa.

Si es mira de prop l'home que toca desprèn tristesa i provoca tendresa. Poquíssima gent pel carrer i la que passa gairebé ni se'l mira. Potser ni sent la música.

"Angelitos negros", "Muñequita linda", "Corazón, corazón", "Dos cruces" i alguna altra són les tonades antigues que tenyeixen com de sospirs el seu escàs repertori. Hi ha un sentiment insòlit en cada cançó, com de crida, com si volgués dir, ajudeu-me, no tinc res més que aquesta atrotinada trompeta i unes notes mal apreses, ajudeu-me, només amb una moneda...

Cada nota pot ser una súplica desafinada.

El matí s'ha fet migdia i l'home decideix donar per acabat el concert. Se'n va amb la trompeta i qui sap si amb alguns diners. Buscarà un altre lloc? O donarà la jornada per acabada? És dissabte. Carrer avall s'emporta la seva misèria. Tot un matí a la cantonada. Haurà fet almenys per posar un plat a taula si és que té taula i té sostre?

Les notes han deixat espai al silenci i al desert de la placeta, ara. Un matí de primavera en plena tardor pot ser fred per a un trompetista. El campanar que és a la vora toca hores. Les botigues van tancant i la petita ciutat sembla, en aquesta hora, un lloc sense ànima. Tot pot tenir, de vegades, un color de melancolia i deixar una sensació estranya. Segons quines músiques, segons quines figures humanes, poden trencar la placidesa d'una plaça i acolorir de manera efímera una cantonada.

Potser no tornarà mai més a aquest racó de món. Ni a aquesta ciutat, si és que no hi viu o és de molt a la vora. És un passant que cerca la manera de viure no el dia a dia, sinó gairebé l'hora a hora? Només ell ho sap. Hi ha vides que traspuen misteri enmig de la solitud més absoluta.

Ha marxat i ningú trobarà a faltar el so de la seva trompeta. Errant, segurament, per qualsevol poble o qualsevol carrer de qualsevol ciutat, en aquesta selva urbana que tantes vegades hem convertit tants llocs, malgrat les proclames de solidaritat que també es repeteixen incansables i també grinyolen moltes vegades, com les seves cançons d'aquest matí de dissabte.

L'imaginem tractant de sobreviure. Només de sobreviure.