“Mires o veus?” preguntava amb subtilesa l’eslògan de la “Mostra” de teatre de fa uns dies. I és que moltes vegades mirem, però no sempre veiem. Passa sovint i passa a tothom.

Hi ha fets a la vora insignificants en aparença que tenen més profunditat del que no sembla. Una senzilla i breu dedicatòria en un quadern, per exemple.

El noi, que té limitacions, compensades per una bondat infinita, espera pacient que actrius i actors surtin del camerino, un cop acabada l’obra que ha estat, diuen, fortament aplaudida a l’Ateneu. Porta com sempre la seva llibreta on recull, des de fa anys, signatures de la gent del teatre. És una il·lusió que de mica en mica ha anat fent que els quaderns -una quinzena llarga- esdevinguin un document cabdal si algú, algun dia, vol entretenir-se a fer una passejada o una petita història del teatre que ha passat per la petita ciutat els últims anys. Gairebé trenta des de la primera llibreta.

Són mils les paraules recollides i totes traspuen afecte. Hi ha de tot al llarg del temps. Dibuixos, gargots, escrits llargs, escrits curts, frases delicades, simpàtiques expressions i complicitats també, perquè molt sovint les paraules amaguen abraçades i amistats pels anys de fidelitat en l’espera. Les fotografies són un reflex de tots aquests instants de felicitat gens efímera.

Fa poc -ens ho expliquen els que ho van veure-, la pandèmia va impedir les abraçades. I la mascareta tapava els somriures, però no podia fer-ho amb la transmissió de la cordialitat de sempre. Signaven els actors i signaven les actrius, tothom més apressat que altres dies perquè han de tornar a casa i al país hi havia el toc de queda.

Frases curtes aquesta vegada i afanyar-se per les fotografies, mentre li diuen al noi, gràcies, contents de retrobar-te i a reveure en el llenguatge que les circumstàncies imposen. Gairebé ningú al vestíbul del teatre perquè s’ha fet fosc i la gent retira d’hora amb la sensació d’haver vist una gran obra. L’art del teatre -com totes les arts dels diferents àmbits- segueix al ritme de la vida que toca. Ara a un ritme descompassat, en tot, perquè es tracta de sobreviure i que el malson tingui final com més aviat millor.

El noi i els qui l’acompanyen són dels darrers a sortir al carrer, força desert i amb les llums dels fanals més aviat tristes. Porta la llibreta com el petit tresor de tants diumenges a la tarda. Arriba a casa i deixa que els pares llegeixin les paraules dedicades. Totes plenes d’un afecte que va més en enllà del que diuen.

Però n’hi ha una de dedicatòria que els sembla especialment bonica. I que els commou. Una actriu li ha posat tres paraules, tres paraules només. No sap que les tres paraules diuen més que el llibre sencer d’una vida i que han arribat a l’ànima dels que les llegeixen a casa a la nit i encara que al noi se li pugui escapar el significat profund de les tres paraules juntes.

Ets pura llum, ha escrit amb lletra ràpida, l’actriu que ha mirat i ha vist. Pura llum. Encara que ell, el noi, no ho sàpiga.