Fa fred. Matí de gener gebrat que el sol, solet, d'hivern tracta de fondre amb paciència. Hi ha poca gent a la Tossa. El dia convida a pujar-hi i és diumenge, però potser l'hora i sobretot un virus, deuen aconsellar una altra cosa. A casa s'hi està molt bé.

Mama, pugem al castell!..., demana un nen a l'esplanada. La torre de defensa del castell es un mirador del magnífic paisatge. Avui, hi llueixen, encara que diferents, tots els colors que va deixar la tardor i que els freds no han descolorit del tot. També el cel regala un blau nítid. I de lluny es veuen les crestes nevades dels Pirineus.

El nen, des del mirador, segurament no ho pot captar encara, així i tot la Tossa és un tresor.

La Tossa és una meravella. Es miri com es miri. Una meravella de la naturalesa. Una meravella paisatgística. Una meravella arquitectònica. Una meravella amb la seva història. També una meravella de la generositat humana. De dones i homes que s'hi han lliurat, treballant hores i hores, dies i dies, al llarg dels anys -de molts i molts anys-, de manera discreta i abnegada, sense defallir es pot dir que cap dia, ni cap dissabte ni cap diumenge, perquè la Tossa fos tan dignament preservada.

Sense aquesta dedicació, les ajudes oficials en les obres de restauració que si han anat fent potser no serien el que són. Els hi faltaria segurament l'ànima. Aquest alè no el poden donar les subvencions de cap color polític. L'ànima sempre depèn, per sort, de les persones que han regalat temps i afanys sense esperar-ne res canvi, si no és la satisfacció intima a tanta feina gratuïta i ben feta.

Que té la Tossa, quina força impulsa a la gent de Montbui, de l'anomenat Nucli Antic especialment, però d'altres localitats també, a estimar-la fins aquests extrems? La resposta és en cada persona i, ni que sigui d'esquitllada, cadascú sap la seva i el perquè aquesta estimació visible passa d'uns a altres i fa que aquest lloc sigui un indret venerat i gaudit per tanta gent.

La llista de les persones generoses amb noms i cognoms és impossible. Per antiga, llarga i anònima també. A totes, admiració i agraïment. Persones que s'han sacrificat i sacrifiquen, netejant l'entorn, arrencant herbes, recollint deixalles -també les dels brètols que aprofiten la foscor per amagar les actituds més incíviques-, tenint cura de tots els racons, des del de les plantes boscanes, o l'espai del cant dels ocells que és una troballa amagada a la vora de la torre del castell, fins al petit indret dedicat a la memòria del mestre Joan Just, sense deixar sempre polit el mirador esplèndid que permet mirar tota la conca.

Aquesta bona gent fan el que calgui per a la Tossa. Sigui escombrant una vegada i una altra l'església, mantenint festes i tradicions i costums vells i bells alhora, organitzant concerts, exposicions i actes culturals en aquest marc extraordinari, i fent que el lloc sigui un paratge de serenor i obert a tothom que hi arriba. Vingui d'on vingui, sigui qui sigui, parli com parli. La bellesa no pot tenir mai fronteres ni en els castells que eren de frontera.

La Tossa és el que és gràcies a la gent que l'estima i que ha fet de l'estimació a un paratge, a una església, a una verge trobada, que aquest lloc que tenim tan a la vora sigui una meravella.

De fet, són aquestes persones -elles i ells, ells i elles- les que han estat i són el tresor de la Tossa.