Qui em conegui sap que soc una de les persones més indecises mai concebudes al món. Us podeu imaginar el patiment en els ulls d’aquells qui m’envolten quan arriba el cambrer i pregunta: ja ho sabeu? Sempre acabo improvisant i amb els anys he descobert que no acaba de ser un tret negatiu. A vegades la vida no es pot planificar, et dona una clatellada i et destarota tots els plans. I llavors què? Què hem de fer quan tot allò que teníem pensat i repensat s’esvaeix en segons?

Una de les úniques coses que sempre he tingut clara ha estat en relació amb els estudis i el meu futur laboral. De petita, amb només 12 anys vaig fundar el meu propi diari, Washington News, un tros de paper que enganxava amb cinta adhesiva a la porta de l’habitació fent així malbé la pintura i provocant una esbroncada del pare. Sense haver trepitjat mai la terra on els somnis es fan realitat, the land of the free, vaig decidir que aquell era el meu destí: aniria a viure a Washington D.C. i cobriria les eleccions estatunidenques des de la capital. A mesura que m’he fet gran, he après que els Estats Units no són més que una idealització d’un somni americà per aquells qui només els queda la nostàlgia, aquells qui es van creure el Make America Great Again.

Així doncs, vaig fer la carrera de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Quatre anys marcats per una sentència, un judici, un Erasmus a la ciutat més bonica del món i una pandèmia mundial. Però també d’amistats boniques, moments molt tendres i mil improcedències de la Hispano. Ara ja en fa 5 del moment en què em vaig afrontar a la temuda Selectivitat, aquells tres dies de terror que acaben per decidir el teu futur laboral (o no). Mirat amb perspectiva, no n’hi ha per a tant. Si tingués davant la Maria de 18 anys que no va poder esmorzar dels nervis que tenia a l’estómac li diria que estigués tranquil·la, que gaudís i que amb el temps tot es posaria al seu lloc.

No podem prevenir moltes de les coses que modificaran la nostra vida en un futur, podem lluitar per allò que volem o creiem que volem, però també hem d’entendre que a vegades la vida és allà on menys t’ho esperes, no existeix el camí correcte. En una societat marcada per la immediatesa, la pressió social i la comparació constant a través de les xarxes socials, és més important que mai recordar que no hi ha pressa, tot arriba quan ha d’arribar.

Així que si algú aquests dies s’encara amb la gran decisió i m’està llegint, només dir-vos que “en som molt joves per tenir res massa clar”.