Quan hom arriba al punt de voler o necessitar fer algun tràmit seriós i que impliqui un mínim d'intenció de viure la ciutat, ja sigui obrir un compte bancari, comprar-se un cotxe, demanar el carnet de la deixalleria a l'Ajuntament —per cert, com ho tenim, això?—, o comprar-se un pis... arriba "la pregunta".

És una pregunta inefable, impepinable i sublim. Una pregunta inicialment misteriosa, que esdevé fascinant i, amb el temps, fins i tot molesta, però que finalment acaba pansida, resultant en irrellevant. És la pregunta del milió: "ets d'Igualada?".

El primer cop que vaig ser conscient que me la van fer, jo estava estirat a Cal Fisioterapeuta, mig en pilotes. Per un moment vaig pensar que la melsa em vibrava diferent, i que això m'havia delatat. Després de meravellar-me per la sensibilitat sensorial, vaig dir que no. Ah, quin error! En pic vaig contestar, passí un parell d'hores cavil·lant. "Què haurà volgut dir, amb la pregunta? Ser de viure-hi? Ser de pertànyer-hi? Ser de què m'hi senti part? D'on sóc, o d'on vinc? Que si en vull o que si en tinc? De què fan olor, els núvols?".

En l'aspecte de la pertinença o de sentir-se part de, durant aquest darrer any m'hi he esforçat de valent, però amb prou feines mostro avenços. Tot just ara començo a ser capaç d'aparcar el cotxe ocupant dues places. En alguna ocasió, amb tenacitat i perseverança, n'he aconseguit ocupar-ne tres! Tanmateix, encara no m'atreveixo a deixar mig cotxe sobre un pas de vianants. Però el que no puc, per militància lingüística, és referir-me a la motxilla com "maleta", ni a la vorera com "'cera" —accent obert o tancat?—, ni als tolls d'aigua del carrer com a "txàrcos".

Tornant a la pregunteta dels pebrots, des d'aquell dia a la llitera, la inefabilitat m'ha visitat molts cops, com un fantasma de Nadal dickensià qualsevol. Molt sovint apareix entre la tercera i la cinquena frase, però mai ha arribat abans de la desena. A més d'estirat a la consulta, m'ho han preguntat a immobiliàries, a oficines de banca i a una botiga de mobles.

Com cantava la segona de les Tres Llums, Isabel Pantoja, avui vull confessar... que visc amb por. Visc temorós que qualsevol dia, en intentar fer qualsevol tràmit mitjanament agosarat, algú em demani el Certificat de Puresa de Sang. Algú podria dir "ostres, Fuentes, com ets! Però si això es va abolir amb l'arribada de la modernitat!".

Precisament, amichs. Els estatuts de puresa de sang van sobreviure fins al 1865, el mateix any que, a Igualada, s'havia de començar a construir el tren. Un tren que no va arribar fins trenta anys després, i a través d'una ruta i projecte diferents. Aquests retards són els que em preocupen. Perquè potser aquí encara estan vigents, els Estatuts, i puc acabar en l'ostracisme, deportat al Baix Llobregat o, Déu nostre Senyor no ho vulgui, cremat en efigie en un Acte de fe postmodern a Cal Font, que deu ser on es cremen als no(us)-igualadins.

Com a humà gregari i amb necessitats socials que sóc —i pel "què diran", sobretot per això—, el que em preocupa més és quedar-me en l'ostracisme. Després recordo que hi ha la tira de gent que, com jo, hem vingut de fora. Som els últims i els penúltims, vinguts del nord, del sud, de terra endins i de mar enllà i que no fan cas de collonades. Llavors, quan ho recordo, els truco per fer un cafè, fem uns hihi-haha, i em passa la tonteria.

Si en algun moment arriba l'ocasió, els últims i penúltims podríem convocar un referèndum d'independència municipal. Crearíem una nova entitat municipal, i en podríem dir "Ni ho som ni en tenim ganes d'Anoia" o "Can Forasters de la Conca". Organitzaríem concursos de fregar plats, d'estirar corda o, com explica Serra i Constançó que es feia al segle XIX, guerres infantils a pedrades entre els barris. Vès... com no podien anar a mirar com passava el tren perquè no n'hi havia, alguna cosa havien de fer, les criatures.

Però el millor de tot és que, com controlaríem les entrades i les sortides de l'autovia, de la ronda sud i tots els ponts, hi posaríem una cosa catalaníssima: peatges. Peatges a tot arreu! Imagineu-vos la conversa:

—Ets d'Igualada? —Oitant! De tota la vida! —Doncs a pagar cinc euros. —Oh! Però... —Haber estudiao. Següent!