Dijous 8 d'agost s'esdevingué una sessió d'investidura al Parlament de Catalunya. Va ser notícia, però no es va reconèixer que, d'alguna manera, el seny en el vestir va tornar al Parlament. En l'anterior text, feia una crítica a la deixadesa vestimental dels diputats, que en la sessió d'investidura va poder-se rectificar, i és necessari fer-ne esment. El mateix diputat de les pseudosandàlies va presentar-se a la feina abillat com cal, amb calçat de gala: espardenyes. Dies abans, el mateix vicepresident de la mesa, apareixia a la premsa amb el mateix calçat. Ves per on, el canvi a Catalunya ja havia començat.

Un altre canvi l'hem conegut fa alguns dies: l'alcalde de Barcelona deixa Twitter. I ja era hora. No em malinterpreteu! Dic que ja era hora que aquells qui tenen ressò a les xarxes en vagin sortint. En especial els qui es dediquen a la política. Per què? Doncs perquè ens distreuen què és una barbaritat.

Imatge de Yucel Moran a Unsplash

En això de marxar del cau d'absurditat que són les xarxes socials a Internet en general, i Twitter en particular, l'alcalde Collboni no n'és pioner. També a primers de setembre llegia un recordatori sobre una de les cadenes de Pubs més grans de Regne Unit, que havia decidit tancar tots els comptes a xarxes de tots els establiments de la cadena.

Els va tancar l'abril del 2018, perquè «monitorar les xarxes socials i totes les activitats associades era una 'distracció' per al personal». Un mes després, el maig de 2018, Jaron Lanier publicava «10 raons per esborrar tots els teus comptes a xarxes ara mateix». El vaig llegir la primavera de 2021, i encara no havia acabat el llibre que ja no tenia comptes enlloc. Està disponible per préstec a la Biblioteca Central d'Igualada. Penseu-hi.

Cal celebrar i aplaudir que l'alcalde de la capital de Catalunya hagi decidit engegar a dida el Twitter. Als qui diuen que la representativitat institucional ha de passar per les xarxes, els demano que aportin proves fefaents dels beneficis, institucionals i per la ciutadania, d'aquesta presència. I no, que «la comunicació amb les institucions sigui més fluida» no és ni tan sols una raó. Les institucions ja disposen de vies i canals de comunicació, presencials i en línia, que han de funcionar com cal: el ciutadà s'ha d'identificar, expressar la seva petició i la institució ha de respondre.

La resta és externalització mal feta. Ni tothom té presència a les xarxes, ni poden ser la via principal de gestió de reclamacions. Perquè en alguns casos, o et queixes a Twitter, o no et fan cas --i te'n fan per allò del «què diran...». I això és caure en la dictadura de la popularitat. Ens omplim la boca i les pantalles de «democràcia» i «responsabilitat», però en aquest joc tan sols hi guanya qui més seguidors té. O millor encara, qui més soroll fa a Internet, i els ciutadans que no tenim presència a les xarxes —que som els més, no ho oblideu—, molts cops ni ens adonem del que ha passat. La democràcia es transforma en oclocràcia, en el govern de la torba. I una torba ho té tot excepte pensament racional, i d'això sempre se n'han aprofitat els totalitaris.

La política ha de sortir de les xarxes i retornar a les persones. Ha de tornar a ser avorrida i a dedicar-se a les seves funcions: governar l'Estat, organitzar i administrar les societats. I si s'ha d'estar pendent de les xarxes, a veure què es diu i com es diu, què responen i fer contenció i relacions públiques, resta temps per fer la feina.

Bravo per l'alcalde Collboni, i bravíssims i bravíssimes tothom —polítics, empresaris o pelacanyes com qui us escriu— qui decideixi tancar la parada tuitera —o instagramera, o tiktokera o com nassos sigui «la següent gran novetat»—, aixecar els ulls de la pantalla i anar a les xarxes socials autèntiques, i saludar a qui et creues pel carrer. En especial si calça espardenyes de veta.