Sister Act. Adaptador: Xavier Cassadó. Compositor: Alan Menken. Amb: Mireia Mambo Bokele, Àngels Gonyalons, Fermí Reixach i Sílvia Abril, entre un ampli repartiment. Producció: Whoopi Goldberg, Stage Entertainment i El Terrat. Teatre Tívoli (Barcelona). Dissabte, 7 de febrer 2015. 17.30 hores

Qui no coneix Sister Act? Per si sol el títol evoca energia, alegria i, indissociablement, Whoopi Goldberg, que encarnava el rol protagonista a la taquillera pel·lícula dels 90. ‘Sister Act, El Musical’, produït per Stage Entertainment, El Terrat i l’actriu nord-americana, recull el caire del film i el posa en valor amb uns recursos escenogràfics increïbles: mappings, joc de llums, decorats mòbils, etc. solament a l’abast de les superproduccions. No obstant això, Sister Act no assoleix plenament les expectatives que podrien esperar-se de l’espectacle. Per què?

S’allarga amb passatges prescindibles que deixen a la vista els alts i baixos de l’argument. Poden justificar-se com una alenada d’aire fresc, compleció de la història, oportunitat de lluïment del repartiment (28 actors i 8 músics!) i posada en escena... però, de fet, aporten poca cosa més. Els dels sicaris i el policia, concretament, es fan especialment llargs i els manca el punt d’emoció que, en canvi, sí que trobem als solos de la Mare Superiora (una esplèndida Àngels Gonyalons), el Monsenyor O’Hara (un divertidíssim Fermí Reixach) i Deloris Van Cartier (una vital Mireia Mambo Bokele), la cantant aspirant a diva que es troba confinada al convent sota la protecció de la policia després d’haver presenciat casualment un assassinat. Tots tres –especialment la protagonista, capaç de reanimar-ho tot!– brillen amb llum pròpia i realcen la funció, que nota la seva absència quan no són a l’escenari.

D’altra banda, el musical exprimeix el vessant comercial amb dosis de llum, so i ball molt correctes –encara que amb caigudes d’energia–, però descuidant una certa superficialitat que no té per què estar renyida amb el gènere. Els decibels, els lluentons i la vistositat del muntatge no haurien de vincular-se inevitablement amb la història facilona de riure i aplaudiment induïts. Part del públic s’hi sentirà còmode, una altra part preferiria donar-hi una volta més i poder decidir per ell mateix. Però, en tot cas, l’espectacle busca sense pausa el component de show que comença des del minut zero amb una veu en off que dóna la benvinguda als assistents al “temple de l’espectacle” i acaba amb un bis en què la mateixa protagonista convida els espectadors a fotografiar i enregistar la cloenda per immortalitzar el moment i difondre’l a través de les xarxes socials amb el hashtag #yoestuveensisteract. Brutal campanya promocional a la qual la gent respon positivament, a jutjar per la quantitat de mòbils alçats i una ràpida cerca a Twitter.

La banda sonora, la interpretació musical i actoral, la coreografia, el vestuari... són fruit d’una proposta mil·limètricament estudiada, però malgrat la seva qualitat no arriba a la potència necessària per commoure de cap a peus el públic. L’entreté, però no l’emociona. Part de l’energia es perd en saltar cap a la quarta paret i, si bé el pati de butaques s’ho passa bé (això està garantit), podria passar-s’ho encara molt millor, i més tenint en compte que ja arriba al teatre predisposat a contagiar-se del bon rotllo que genera el mític cor de monges marxoses.