Vaig néixer a Igualada l’any 1961, però quasi sempre he viscut a l’Espelt, un poblet petit, tranquil, ben comunicat, amb agradables camins per passejar. Sóc professor de filosofia a la Universitat Autònoma de Barcelona (i abans, a l’Abat Oliba i a l’Escola Pia). M’agrada jugar a escacs, però, cada vegada tinc menys temps.

La pel·lícula triada és Nunca me abandones (Never let me go).

No sé si m’emportaria la pel·lícula Nunca me abandones (la veig veure en castellà al cinema de Tous ja fa cinc o sis anys, o potser més) a una illa per tornar-la a veure, però segur que és una de les que més m’ha afectat. Em va impressionar fortament. Durant dies no hi vaig poder deixar de pensar.

El director és Mark Romanek. El guió, d’Alex Garland, és l’adaptació de la novel·la homònima (traduïda al català, No em deixis mai, a Anagrama) de Kazuo Ishiguro.  És una pel·lícula de mal classificar: és alhora un drama, una història romàntica i fins i tot podríem calificar-la de ciència ficció.  Però és sobretot una pel·lícula que sacseja l’espectador, que el posa davant del mirall de la vida.

Em costa parlar-ne sense fer spoliers. La pel·lícula reflexiona sobre l’amor i el sentit de la vida. Els protagonistes en realitat són clons que, aïllats quasi completament dels humans “de debò”, esperen el moment per començar a donar els seus òrgans (als humans “de debò”). I esperant aquest moment, s’enamoren... El conflicte entre éros i thánatos està servit. No dic res més. A primera vista, els clons podem semblar éssers estranys, absolutament aberrants. Com més hi penses, més semblances entre tu i ells hi trobes.

Si preferiu les pel·lícules ensucrades, que acaben bé, que fan passar una estona divertida, no us agradarà. Si busqueu un pel·lícula que us faci reflexionar, Nunca me abandones és un petit tresor.

Jaume Mensa i Valls