Belfondo, de Jenn Díaz

«Un lugar donde el cura es un hombre ciego y Dios una mujer de carne y hueso». Així descriu Jenn Díaz el poble que protagonitza la seva primera novel·la: Belfondo. Un nom  del tot inventat que acaba resultant inquietantment familiar al lector. Perquè Belfondo podria ser qualsevol poblet de la dura postguerra, amb les seves misèries i dificultats per tirar endavant.

Aquesta jove escriptora barcelonina va debutar el 2011 amb aquesta novel·la que, salvant totes les distàncies, recorda  les grans narracions d’autores consolidades com Almudena Grandes o la desapareguda Dulce Chacón. Amb elles comparteix una sensibilitat única i una manera d’explicar les coses tan passional que les seves paraules arriben directament a les entranyes del lector. Perquè és així com escriu Díaz, amb les entranyes, i per això sacseja emocions i remou consciències. Al poble de Belfondo la vida transcorre aparentment monòtona: els seus veïns van de casa a la fàbrica i de la fàbrica a casa. I poca cosa més. Excepte alguns que somien a fugir de la teranyina absorbent que els suposa aquesta vida, lligada inexorablement a l’omnipresent amo de la fàbrica.

Així, la primera novel·la d’aquesta autora recorda Olor de colònia, de Sílvia Alcántara. Però només pel que fa a l’escenari de la novel·la. Belfondo és, sobretot, un retrat magnífic de la condició humana. Cada capítol és la història d’un dels seus veïns: la prostituta Beremunda; el mestre Arcadio; l’enterramorts Horacio; Cuca la campanera; el carter Leoclino... I un amo sense nom que els esclavitza fins al moll de l’os.

La vida de cadascun d’ells avança amb parsimònia fins a un final on s’intueix l’esperança d’una vida millor. L’últim capítol, que es diu precisament «La huida», esdevé una espècie de catarsi col·lectiva on afloren  les pors, ànsies i esperances de tots plegats.

Belfondo fou  el debut d’aquesta escriptora. Però si en voleu més, llegiu la seva última història: Es un decir, que ,com Belfondo, recrea amb gran encert el món rural.