«Yo le dije:

Dime la verdad.

- Y él me contestó:

- ¿Qué verdad?

Dibujó algo a toda prisa en su cuaderno y me lo enseñó: un tren largo con una gran nube de humo negro y el asomándose por la ventanilla y saludando con un pañuelo. Le pegué un tiro entre los ojos.»

Així de punyent i sincera arrenca Y eso fue lo que pasó, de Natalia Ginzburg (1916-1991). Una novel·la breu i intensa que Acantilado acaba de publicar precisament ara que es compleixen 100 anys del naixement de l’escriptora italiana, que va escriure la història fa setanta anys. El títol del llibre és una delícia, una petita meravella que anticipa el to d’aquesta intensa novel·la, la segona que va publicar l’autora. Y eso fue lo que pasó és precisament el crim que comet la protagonista del llibre: una dona casada amb un home anodí que no la fa feliç, però de qui és incapaç de separar-se’n fins que no troba la manera dràstica de fer-ho. Amb ell comparteix una casa que no se sent mai pròpia, una filla que no acaba de sentir del tot seva i una amant que, a desgrat seu, és una presència omnipresent al llarg dels pocs anys que dura el seu matrimoni. La protagonista-narradora defineix amb eloqüència com era la seva vida: «cuando hacíamos el amor me daba miedo que le pareciera aburrido hacer el amor conmigo. Siempre que quería decirle algo esperaba mucho tiempo para decidir si era aburrido o no. Cuando me leía aquellas anotaciones que quería recoger en un libro en muchas ocasiones se me ocurrían observaciones que le habría podido hacer, però un día que le hice una me pareció que se disgustava un poco y me estuvo explicando durante un buen rato que le había malinterpretado». Les inseguretats i febleses no la deixen ser feliç, la foscor que sent dins seu tampoc. I així la seva vida acaba tornant-se tan gris com la del seu marit. I no es pot construir res bo sobre tanta grisor, sobre mentides, enganys i menyspreus.

La novel·la adopta el to d’una confessió i està narrada en primera persona, amb un llenguatge despullat i sincer que defuig les floritures. La prosa avança al ritme dels records de la protagonista, que reconstrueix així tots els fets que l’han portat fins al moment present, en què fa la confessió. El que fa aquesta dona, de qui no arribem a conèixer el nom, potser ens costa de pair, avui. Per entendre-la cal situar-la en el seu context exacte: l’autora, tal com explica al pròleg ella mateixa, la va escriure a Torí, a finals dels anys quaranta, a l’oficina de l’editorial on treballava: «era poc després de la guerra (...) aquesta història està plena de fum, pluja i boira». Y así fue lo que pasó acaba esdevenint una petita gran novel·la sobre la infelicitat i sobre la incapacitat de reinventar-se un mateix, de superar les adversitats.

Natalia Ginzburg és una de las veus més singulars de la literatura italiana del segle XX. A més d’escriptora, aquesta dona d’origen jueu va ser editora, traductora, activista política, mare de cinc fills i amiga d’Italo Calvino, entre d’altres autors. L’any 1934 va escriure la seva primera narració, a la qual van seguir després assajos com Les petites virtuts (1962) i novel·les com El camí que porta a ciutat (1942) i Léxico familiar (1963).