El lector del tren de les 6’27h de Jean-Paul Didierlaurent

En Guylain Vignolles no era sord, ni mut, ni cec; tampoc tenia estrabisme ni cap taca de naixement a la cara. Només tenia un nom i un cognom la combinació dels quals prestava a fer-hi broma: Vilain Guignol, que traduït al català fan l’impossible: vil guinyol. Tot i que mai havia entès com és que els seus pares van fer una tria tan desafortunada quan li van posar el nom, tampoc els ho havia preguntat mai. De fet, s’hi havia acostumat més o menys i intentava passar tan desapercebut com podia...

En Guylain, però, diàriament esperava el tren de les 6’27 que el portaria a la feina, i aprofitava el trajecte de vint minuts per fer un petit ritual i la seva particular venjança a aquesta feina: «Cada dia a la mateixa hora, esperava el seu rodalies, amb tots dos peus situats a la línia blanca que delimitava la zona per on no es podia transitar, a risc de caure a la via. Aquesta línia insignificant, traçada sobre el ciment, posseïa l’estranya facultat de tranquil·litzar-lo. (...) ben conscient que no es tractava sinó d’una dilació il·lusòria, que l’única manera de fugir de la barbàrie que l’esperava allà baix, darrere l’horitzó, seria abandonar aquella línia on alternava el pes del cos ara sobre un peu ara sobre l’altre i tornar-se’n a casa.»      

Perquè cada dia, un cop al vagó obria la carpeta que duia dins la cartera de pell i en treia un full de paper d’entre dos papers secants. I, després d’un imposat silenci a cops de colze i d’expectació, en Guylain es disposava a llegir al públic matiner els fulls solts i rescatats el dia anterior a la “Cosa”. Amb aquest nom ell parlava de la màquina amb la qual treballava, una màquina de destrucció i embalatge dels llibres que no s’havien aconseguit vendre.

I és que hi havia una gran varietat en les lectures en veu alta que dedicava als passatgers del tren: tant podia ser una recepta gastronòmica com l’últim Goncourt, i  no variava ni la resolució ni la seva peculiar victòria contra la Cosa. Cada tarda abans d’acabar la jornada laboral, la parava i la netejava, posant-se dins i rescatant un a un els fulls que quedaven enganxats a les parets de la destructora. Essent aquests fulls rescatats de les “dents” de la màquina el farcit de les lectures de l’endemà de bon matí. De fet un bon dia fa una troballa al vagó de tren que el portarà a fer unes altres lectures i a endegar nous viaranys per a la seva agitada vida...

En aquesta novel·la fan companyia a en Guylain, les seves lectures i excentricitats, el guàrdia de la garita de l’empresa que parla en alexandrins que poca gent entén, en George que havia treballat amb ell abans de fer-se mal, i en Rouget, el peix de color vermell normal i corrent, que passa el dia donant voltes a la peixera. Tots aquests personatges són ben especials i fins podem dir excepcionals, però fet i fet, formen en conjunt un homenatge de l’autor a tots els que estimem els llibres i la lectura tranquil·la i silenciosa. I perquè no dir-ho, aquesta petita novel·la és també una crítica a l’excés de publicacions actuals i a la minsa qualitat literària d’algunes d’aquestes.