O La llarga vida de la Marianna Ucrìa de Dacia Maraini, publicada per l’Editorial Minúscula.

L’autora (Fiesole, 1936) va passar bona part de la seva infantesa al Japó, i més endavant es va establir a Bagheria, amb la família.

Bagheria és el poble, a Sicília, on transcorre la vida de la duquessa Marianna Ucrìa. Ella se’ns presenta com la personificació de la desgràcia que significava ser dona al segle xviii, a Itàlia i arreu d’Europa. Una desgràcia de la qual ella no s’escapa tot i ser filla de nobles. La Marianna és una dona sensible, intel·ligent i sordmuda des de petita. Aquesta discapacitat, però, la col·loca en una barrera que la separa de l’entorn i des d’on pot observar la sòrdida societat siciliana; mostrant com n’era de fastuosa i decadent l’aristocràcia a l’època a la qual ella mateixa pertanyia.

La vida de la protagonista se’ns narra sencera, des que neix fins al final dels seus dies. Passa per un casament forçós als dotze anys amb un oncle brutal del qual tindrà quatre fills. Però ella no es queixa de la vida que li ha tocat, només demana (subtilment) tranquil·litat per a llegir i observar el món.

De fet, aquest pretext serveix a l’autora per mostrar una època de grans contradiccions: la Il·lustració. I descriure el procés de degradació d’una aristocràcia tocada de mort; uns costums i unes tradicions monolítiques que indefectiblement s’estaven esquerdant. Un exemple n’és la descripció que fa d’un acte religiós al qual ha d’assistir sense massa entusiasme:

«Tota la casa s’està preparant per al viatge a Palerm, en ocasió de l’immens espectacle de l’acte de fe, i la senyora mare es perd en preguntes beneites i fora de lloc: de vegades pensa que és ximple de debò, que no té seny. Deu ser perquè li falta la paraula i cada pensament es converteix en escrit i els escrits, ja se sap, tenen la pesantor i la polida matusseria de les coses embalsamades.»

Dacia Maraini, alhora, s’endinsa en la societat patriarcal de l’època i quina era la condició femenina. Una societat que mantenia les dones aïllades i arraconades a l’àmbit privat o com a ostentació de la seva classe en públic. Així descriu la Marianna com pensa l’oncle marit, al qual anomena amb l’impostat títol nobiliari:

«Ell els llibres els evita perquè són «mentiders». La fantasia és una arbitrarietat lleugerament nauseabunda. La realitat està feta, per al duc Pietro, d’un seguit de regles immutables i eternes a les quals ningú amb sentit comú no pot no ajustar-se.»