«Una família inexperta a vegades també és això: una nebulosa contreta per l’egocentrisme que corre el risc d’explotar». L’escriptor italià Paolo Giordano es torna a submergir entre les turbulentes aigües de la vida familiar a Negre i plata, la seva tercera novel·la. Com ja va fer al seu debut literari, La solitud dels nombres primers, Giordano sorprèn per la gran capacitat que té de plasmar en paper la complexitat de les relacions humanes, les seves penes i glòries.

A Negre i plata, la família protagonista és una parella jove i inexperta amb el seu primer fill, la vida dels quals gira a l’entorn de la figura de la senyora A. Aquesta entranyable vídua de 68 anys apareix a les seves vides durant l’embaràs de la Nora i des d’aleshores es converteix en l’autèntic puntal del clan. Irromp a la seva vida com a senyora de la neteja i acaba adoptant el paper de mare i àvia, a qui tots anomenen afectuosament Babette. El fràgil equilibri assolit amb la seva presència es trenca quan li diagnostiquen un càncer que no acaba superant. Mentre viuen i pateixen, cadascú a la seva manera, la malaltia, la relació de la parella va fluctuant i l’autor reflexiona a través del seu narrador: «Durant molt de temps vaig pensar que sí. Estava segur que el plata de la Nora i el meu negre s’estaven barrejant lentament i que el mateix fluïd metàl·lic i brunyit acabaria recorrent-nos tots dos (...) M’equivocava (...) El càncer de la senyora A., un simple grumoll infinitesimal de cèl·lules que s’havien multiplicat sense parar fins a esdevenir evidents, havia posat en relleu la diferència profunda. Érem, a despit de les nostres esperances, insolubles l’un en l’altre».

El segon gran tema de la novel·la és, doncs, la posició del ser humà davant aquesta malaltia. I Paolo Giordano aprofita els seus personatges per oferir-nos-en diverses visions: des de la més científica i crua del narrador-protagonista, a la més ingènua que comparteixen la Nora i la senyora A. Curiosament, només descobrim el nom de la senyora a la última línia del llibre.

Paolo Giordano és, a més d’escriptor, llicenciat en Física Teòrica. La seva primera novel·la, La solitud dels nombres primers (2008), va guanyar prestigiosos premis i va rebre molt bones crítiques. Els protagonistes de la història són dos personatges solitaris i marginats que, malgrat tot, s’acaben trobant. El 2013 va publicar El cos humà, on continuava explorant la complexitat de les relacions humanes però amb el rerefons de la guerra a l’Afganistan.