La Vegetariana de Han Kang, editada per :Rata_, va rebre el premi Man Booker International el 2016, malgrat que a Corea del Sud va ser força criticada quan es va editar, allà el 2007.

No es fa estrany que aquesta novel·la hagi causat tant d’efecte, positiu i negatiu a parts iguals, perquè es llegeix amb l’ai al cor, fa patir el seu to trist, descarnat. Tanmateix, un cop llegida, aquesta tristesa es transforma en melancolia i enyorança.

La Yeonghye, un bon dia, decideix no menjar carn, mai més. Una decisió que la fa topar directament amb el seu entorn. La seva veu, però, només apareix al principi per explicar que ha tingut uns somnis plens de sang i violència; per això està ben decidida a no menjar carn. Aquests somnis la trasbalsen fins al punt de no voler dormir i s’està convertint en insomne. En endavant, la veu narrativa es trasllada a tres punts de vista: el marit, el cunyat i la germana que l’observen i participen, cadascun a la seva manera, en la seva davallada.

El marit, a la primera pàgina, explica qui era la seva dona i què en volia: «Abans que la meva dona es fes vegetariana, jo no havia pensat mai que fos una persona especial. De fet, quan la vaig conèixer no em va resultar gaire atractiva. (...) Vaig casar-me amb ella justament perquè no se li veia ni cap atractiu especial ni cap defecte particular. Tot i que no em donava cap sensació de frescor i no era gaire intel·ligent ni gaire elegant, em vaig sentir còmode amb el seu caràcter inofensiu.» Així doncs, no la volia per res en especial. A tot estirar per a cuinar-li i esperar-lo, li atorga un paper d’objecte. I per això està perplex, pensa en l’ofensa que li fa la seva dona en negar-se a menjar carn i per extensió a cuinar-n’hi.

El cunyat, que és artista, veu en ella una rebel·lia que l’atrau. El fascina la seva manera d’estar present sense ser-hi; l’obsessiona el potencial artístic que li endevina, per inaudit: «Des de llavors, el fet que ella no mengés carn –menjava només cereals i verdures, cuites o crues- i la imatge de la seva taca blava com una flor li semblaven inseparables. Pensava que el fet que la sang de les seves venes li hagués tacat la camisa blanca, abans d’assecar-se i agafar un color marró, podia ser un indici xocant i inexplicable del destí.»

La Inhye, la germana, al principi se sorprèn i s’angoixa per la seva actitud, però a poc a poc li fa de mirall i pren consciència de la limitació en què ha viscut ella mateixa. Es culpa i pensa que no l’ha protegida prou: «Fa uns tres anys que la Yeonghye, de sobte, va decidir que seguiria una dieta vegetariana i va començar a comportar-se d’una manera estranya. Avui dia és normal trobar vegetarians, però en el seu cas no hi havia un motiu clar. La Yeonghye s’aprimava cada cop més, fins al punt que feia angoixa mirar-la, i gairebé no dormia. (...) La pregunta era sempre la mateixa: no hauria pogut impedir-ho? No hauria pogut aturar la mà del meu pare?». Lluita per salvar-la, però veu que la Yeonghye vol desaparèixer, convertir-se en vegetal: «Sense obrir la boca va dir-se ella mateixa: “No siguis feble. Ja no te’n pots fer càrrec. Ningú et critica. Ho estàs fent bé”. (...) – Inhye... Tots els arbres del món semblen germans.»

La Yeonghye enceta un camí de comunió amb tots els éssers vius. Un gest que l’honora i la converteix en una nova heroïna. I és que la seva decisió (privada i sense malícia) és vist com un fibló contra els altres, contra la societat violenta que fereix: «M’agraden els meus pits, perquè amb els pits no puc matar res. Tota la resta –les mans, els peus, les dents, incloses una llengua de tres centímetres o la mirada- són armes que poden matar o ferir qualsevol.» Així, sense adonar-se’n esdevé el boc expiatori del món competitiu i tecnificat en què s’ha convertit Corea, i alhora, il·lumina el patriarcat absorbent i possessiu que regeix la vida de les dones en aquest país. La seva determinació i valentia se t’enfonsen fins a l’ànima i s’hi queden, provocant una enyorança quasi física. És una lectura punyent i transformadora que se t’arrapa a la pell i hi deixa una marca.