«Ni la mateixa Ramona era conscient que xuclava les paraules del senyor Ferrer, les gravava en aquella seva intel·ligència desperta i vivaç, i després les repetia, talment fos una lliçó per recitar (...) Hauria volgut ser admirada, interessant, lluitadora, i fins refugiada, tot allò que era el Tomàs Ferrer. Sí, ella podria ser com ell, la seva lluita era comparable amb la de la gent de l’exili, la seva vida s’assemblava a la dels altres». Així de contundent és la nova novel·la de Maria Barbal, En la pell de l’altre. I així de contundent la seva protagonista, la Ramona Marquès, amb un passat tan gris que potser per això construeix el seu futur adoptant una nova identitat: la de la persona que realment hauria volgut ser.

Maria Barbal s’ha basat en el cas real de l’expresident de l’Amical Mauthausen, Enric Marco, que durant trenta anys es va fer passar per deportat fins que es va descobrir la veritat. Però Barbal substitueix Marco per una dona, la Ramona Marqués, que acaba convertint-se en la presidenta de l’associació Memòria i Llibertat. El camí que la porta fins a aquest destí sense haver tingut cap familiar exiliat és, de fet, tota la trama de la novel·la.

La jove Ramona estudiant es va fer amiga de la Mireia Ferrer, la filla  del Tomàs i l’Anna, una parella que va patir les misèries del camp de refugiats d’Argelers i a qui la vida va donar una segona oportunitat. És en començar-se a relacionar amb aquesta família que la Ramona descobreix tot aquest passat colpidor i, alhora, pren consciència del seu propi passat marcat per l’absència d’una mare tancada al sanatori i d’un pare pusil·lànime. La novel·la transcorre fent salts al passat i així es van teixint els amors i desamors de les dues amigues: la Mireia i la Ramona. L’una amb un guàrdia civil que li amaga la seva identitat; l’altra amb un revolucionari que la deixa embarassada i desapareix de la seva vida. Fruit d’aquesta relació la Ramona té una filla, la Isolda, que paradoxalment, i ja de més gran, també voldrà acabar oblidant la seva mare i viure una vida radicalment diferent a la de la reconeguda i admirada Ramona Marquès.

La construcció de la pròpia identitat esdevé un dels temes cabdals del llibre, així com la necessitat de l’oblit, la llibertat i l’esperança. En el fons, el fet d’haver mentit fingint haver tingut una mare refugiada al camp d’Argelers acaba esdevenint anecdòtic. La mentida sobre la que la protagonista construeix el seu present i futur deixa de ser important perquè queda sublimada per la lloable tasca de promoure la memòria de tots els exiliats. Es pot jutjar la decisió que pren? Es poden jutjar, els nens, quan juguen a ser mil i un personatges i es fiquen en la pell de l’altre?

Maria Barbal torna a la primera fila de les lletres catalanes amb una novel·la com totes les seves: tendra, colpidora i complexa com la vida dels seus personatges. Coincidint amb els 50 anys de la publicació de la seva primera novel·la, Pedra de tartera, l’escriptora participarà al Club del llibre de la Biblioteca, el dimecres 25 de març.