Com es pot dibuixar l’horror quan se’t presenta embolcallat d’una inquietant bellesa? Com pot ser que a Txernòbil,  després de trenta anys de l’accident nuclear més greu de la història, hi creixin arbres i boscos de colors fosforescents? És la radioactivitat, que expulsa els homes del seu territori i deixa que la natura hi creixi caòtica, contaminada ja per sempre més. Txernòbil és sinònim de tragèdia, de somnis truncats, de milers de persones que arrossegaran durant anys les seqüeles de la radioactivitat al seu codi genètic. Pripyat era la ciutat modèlica on es trobava aquesta central nuclear i avui és un territori fantasma abandonat que les autoritats permeten visitar durant uns minuts que es fan eterns.

L’autor francès Emmanuel Lepage, amb altres artistes compromesos com ell, emprèn un dur viatge cap a aquesta Zona Contaminada per plasmar en una novel·la gràfica les conseqüències de la tragèdia ocorreguda el 1986 i denunciar així els efectes perniciosos de l’energia nuclear. Però quan arriba allà es troba amb un enemic invisible, perquè la radioactivitat no es veu. I aquesta inquietud i angoixa planeja tota l’estona per les pàgines d’aquest còmic, amb el so de fons del comptador Geiger «que ens recordava constantment els riscos de sobreexposició a la radiació », explica l’autor. A través de les seves il·lustracions el lector contempla astorat com als pobles del voltant de la zona contaminada, les plantes i boscos han crescut de nou, la gent continua amb les seves vides, cultiven la terra i els nens van a l’escola. És la normalitat dins l’anormalitat. És el poder de la vida contra la mort.

L’obra de Lepage, a mig camí entre l’autobiografia i el reportatge periodístic, suposa, per sobre de tot, un cant a la vida i un llibre excepcional, pràcticament de col·leccionista. Abans d’ell, el 2011,  un altre còmic ja va sorprendre els lectors d’arreu en tornar a situar al mapa un desastre que ja molts havíem oblidat: Chernóbyl,  de Natacha Bustos i Francisco Sánchez. El valor documental d’aquests còmics és indiscutible i són una clara mostra de com amb un llenguatge com aquest es pot reivindicar també la memòria històrica.