L’autora francesa Delphine de Vigan, un fred matí d’hivern, visita la seva mare, la Lucile, després de dies de patir, sense saber-ne res, i la troba al llit morta. L’estranya mort de la seva mare fa que l’autora es decideixi a escriure sobre la Lucile, sobre quina va ser la seva vida i quines podien haver estat les seves circumstàncies. I escriu, sí, però pendent i conscient d’enfonsar-se en aigües tèrboles.

La infantesa i la joventut de la Lucile, la persona adulta i la mare que va ser se li escolen d’entre els dits. Per això diu: «Escric sobre la Lucile amb la meva mirada de nena que ha crescut massa de pressa, escric aquell misteri que ella sempre va representar per a mi, alhora tan present i tan allunyada, ella que, quan vaig fer deu anys, no em va tornar a agafar mai en braços.»

Delphine de Vigan entrevista la nombrosa família de la mare: pares, germans i germanes i se submergeix en els seus records. Mentre s’endinsa en la vida desconeguda de la seva mare, fa un esforç per plasmar la “realitat”.  I alhora, duu a terme un exercici lúcid sobre l’escriptura i el fet d’escriure, interrogant-se sobre la “veritat” d’allò que escriu i la ficció que li cal per omplir els buits que apareixen.

La vida de la Lucile flueix d’entre els records i les anècdotes, i també hi apareixen escletxes i esvorancs. Tanmateix, n’acaba sorgint un ésser completament nou per a la filla. Potser per això, l’autora diu: «Més endavant, en la conversa que continuo escoltant per copsar-ne la més mínima alenada, per no perdre’m res del regal que m’ha fet, com els altres, acceptant prestar-se al joc, la Violette em diu que frisa per llegir el llibre. Segur que l’emociona, pensa, llegir “la meva” Lucile.»  Però, l’autora no s’enganya, potser aquesta Lucile no és la Lucile que ella, com els altres, ha conegut. Potser és una Lucile inventada per una filla que no ha tingut una infantesa massa “adequada”, ni tampoc una mare prou “adequada”. Atès que, en llegir t’adones que amb els anys, tant ella com la seva germana, s’han acostumat a cuidar la Lucile, vetllar-la, viure’n pendents. Han après a escoltar i interpretar els seus silencis o les seves embranzides d’eufòria poc duradora.

Res no s’oposa a la nit és una novel·la que es transforma en un exercici de lucidesa davant la pròpia professió de l’escriptora; un exercici de sinceritat i recerca. Una immersió en un passat aparentment feliç. I és que l’autora sembla que vol copsar la pròpia història, cercant unes arrels que podrien haver estat tant anodines com les de qualsevol família francesa rural i cosmopolita del segle xx.