Tenir un fill/a és de les experiències més boniques i enriquidores que et poden passar. És com viure la vida des de 0 amb totes les evolucions, aprenentatges i preocupacions que es generen. Tot l’amor i felicitat es converteix en patiment i angoixa quan el teu fill/a no està bé però també treus les forces i amor necessaris per cuidar-lo/a com mai. Quan passes una situació difícil també creixen les mostres de suport d’amics i família i sobretot es fa fort el vincle amb la parella i amb el fill/a. Gràcies.

Després de passar un bon mal tràngol per culpa d’una bronqueolitis a la nostra petita Ènia quan només tenia un mes i mig, volem fer unes reflexions i preguntes del nostre sistema sanitari i de com els pares actuem en aquestes situacions. Segurament molts pares hi han passat o hi passaran i seria bo compartir les experiències per millorar en el futur.

1/ En dies festius, a Igualada només hi ha un CAP obert i només un metge de família. Tot i tenir un molt bon tracte, no seria lògic posar un pediatre en èpoques on hi han brots com el que estem vivint de bronqueolitis? Segurament, falten recursos al sistema sanitari.

2/ A Camprodon, en dia laborable, trobes pediatre al CAP gairebé de casualitat. Si tens cap urgència una mica greu amb el teu nen/a petit/a has de conduir més de 20 minuts cap a l’Hospital de Campdevànol o el d’Olot. De nou, falten recursos al sistema sanitari.

3/ A l’Hospital d’Olot (milers d’habitants) no hi ha ni un pediatre que pugui visitar un nen/a amb febre, signes d’ofec i malestar general que apareix a urgències? Ès normal? Pot un metge de família receptar un tractament o fer una intervenció de forma automàtica només fent una exploració ràpida perquè segurament l’esperen molts més pacients? Consulten els metges de família a pediatres abans de receptar dosis i medicació? Perquè moltes de les coses escrites en l’informe d’alta no han estat explorades? Falten recursos en aquest cas però també una mica d’empatia, més professionalitat i no visitar urgències com si treballessis en una cadena de producció on sempre fas el mateix. Amb un nen/a d’un mes i mig cal anar en compte i no deixar-lo marxar així com així... A nosaltres ens va passar i no va ser una bona opció...

4/ Segona nit de febre, signes d’ofec, tos, poc menjar i tornem a urgències a l’Hospital d’Igualada. Per mala sort ens visita el Dr. S amb un tracte que no desitgem a ningú, mirant el WhattsUp i somrient mentre exploraven la nostra filla, amb frases com “os vais a casa y si empeora tendréis que volver” quan la nena no estava bé i insistíem en això. Durant hores ens van deixar en una butaca d’un passadís tot i que ningú va tornar a explorar la nostra filla, fent un anàlisis d’orina que es va abortar sense explicacions i entregant un informe d’alta sense haver realitzat moltes de les observacions descrites. Amb el virus de bronqueolitis positiu i amb l’Ènia feta una coca ens va enviar a casa on vam passar una altra mala nit. Aquí no falten recursos sinó professionals compromesos, empàtics i sense mandra de solucionar els problemes dels pacients. Per millorar això, tothom que s’hi trobi ha de posar una reclamació i nosaltres ho farem. En aquests moments estem a l'espera que el Consorci Sanitari de l'Anoia ens doni una resposta que no sabem si arribarà. 

5/ El pediatre familiar sempre el tens més proper i estem contents amb les visites fetes fins ara però qualsevol pediatre amb un nen/a d’un mes i mig, amb dues visites a urgències les nits anteriors, informant que gairebé no menjava, amb una tos que començava a ser lletja... pot dir que esperem un dia més a veure què passa? Caldrien millorar els protocols en aquests casos i per això segurament també es necessiten més recursos. Després de 3 hores d’aquesta visita corríem a urgències altre cop. Cal dir que el nostre pediatre s’ha interessat durant l’ingrés a l’hospital i això és d’agrair.

6/ No vèiem bé l’Ènia, no menjava i estava dèbil i rara i vam decidir tornar a urgències on ens va rebre el Dr. Cuellar. Li van caldre 2 minuts per dir que l’Ènia es quedava ingressada i que la situació era greu però que estaria controlada i es faria tot el que tocava. A partir d’aquí només tenim paraules d’agraïment ja que tot i que l’Ènia ha estat uns dies molt xafada, sense forces i amb una bona bronqueolitis que no millorava, ens hem sentit perfectament atesos per tot el personal de maternitat i pediatria de l’Hospital d’Igualada. També estem molt agraïts a les pediatres com la Dra. Jou, Dra. Zambudio, Dra. Garrido, Dra. Sánchez o Dra Colavita qui han anat fent coses perquè l’Ènia millorés i aixi ha estat i avui entrem a casa. Totes aquestes persones treballen amb horaris durs, amb passadissos plens de nens/es i pares i mares que demanen constantment i tot i així entren sempre amb un somriure. En el futur qualsevol millora contractual d’aquests/es professionals enriquirà molt més el nostre sistema sanitari.

7/ Durant aquests dies a l’hospital i com a científic veus coses que demostren que cal molta més investigació per millorar les tècniques de detecció, anàlisis i prevenció. Un mètode equivalent a anàlisis de sang evitant punxades o tortures amb el taló no és possible? Una vacuna contra el virus de la bronqueolitis? Un tractament més ràpid i eficaç? Un cribatge complet quan arriba un nen/a molt petit a urgències? Cap retret al que hem anat fent però més recursos en investigació milloraria aquests aspectes segur i augmentaria l’eficiència del sistema sanitari, els recursos gastats i el patiment de nens/es i pares.

8/ Quan passes bastants dies a l’hospital també veus coses que podrien millorar tot i que són típiques de cada hospital. Per exemple, cada dia et visita un pediatre diferent que en molts casos no sap com estava la nena els dies anteriors i que tenen visions i estratègies diferents. De fet, quan s’ha repetit el pediatre durant aquests dies ens hem sentit una mica més segurs. No seria millor formar equips de 2/3 pediatres que seguissin el nen/a durant tot l’ingrés on hi hagués millor intercanvi d’informació?

9/ Com a pares hem après, hem après a patir, hem après que cal observar molt bé sempre els fills/es, hem après que si no els veiem bé cal insistir amb els metges, hem après que ser pare és una gran responsabilitat i que un cop decideixes tenir un fill/a ets tu qui te n’has de preocupar 100%, qui l’has de cuidar i qui has de sacrificar moltes coses. Aquest any no hem tingut celebració de cap d’any ni Reis però sortim enfortits i orgullosos. No ha estat fàcil però ens ha fet créixer.

10/ Menció especial a la mare de l’Ènia, qui va aguantar com una campiona tots aquests dies.

11/ Per últim, la més valenta de tot aquest procés va ser l’Ènia que tot i està amb mínima energia va anar lluitant contra el virus. T’estimem petita!

En resum, tenim un molt bon sistema sanitari, un sistema sanitari necessitat de recursos però amb excel•lents professionals i personal. Faríem bé de deixar debats polítics estèrils i debatre el que realment milloraria la nostra vida. Segurament fa mandra als polítics i s’estimen més anar fabricant cortines de fum però és imprescindible pel futur de tots. Tot i això és un sistema amb mancances i tot pacient “maltractat” ho ha de fer notar.

El nucli familiar s’ha de cuidar, mimar i fer créixer. Així ho hem fet. Un últim consell a molts dels que sou pares és que, en èpoques de brots de bronquiolitis, si el vostre fill/a està refredat aneu a mirar-ho, si no millora insistiu molt en que se’l mirin bé perquè sinó s’arriben a límits molt dolents per ells i pel vostre patiment.

Per últim, gràcies a tot al personal de l’Hospital d'Igualada, des del personal de neteja, totes les infermeres i auxiliars i els diferents pediatres que van anar visitant l’Ènia, que ens han fet estar com a casa durant tot l’ingrés. Voldríem posar noms però segur que ens deixaríem gent. En 10 dies, l’Ènia va passar d'estar feta un cromo a sortir regalant els primers somriures.