Sabeu què és un estudiant en pràctiques? Un estudiant de màster? Un predoc? Un postdoc? Un tècnic? Un PI? Totes aquestes paraules són diferents etapes o camins que es poden emprendre per dedicar-se plenament al món de la ciència. Moltes vegades aquests noms sonen estranys i es fa difícil entendre què és cada posició, ja que com a científics tenim la percepció que als científics se’ns tracta com a simples estudiants permanents. Tal com tothom sap què és un paleta i un manobre; un aparellador i un arquitecte; un treballador de fàbrica i el gerent de l’empresa; un professor o el director de l’escola, cal que tothom entengui també els diferents status dins el món científic.

És comú entre les persones interessades en ciència i que estan cursant una carrera de biologia, biotecnologia, medicina, passar algun mes de l’estiu fent pràctiques en un laboratori. Per als estudiants és una primera immersió al món laboral, per veure com funciona un laboratori, anar tot el dia darrere una persona que et formarà i et transmetrà coneixements bàsics i mirar el que fa. Normalment els estudiants en pràctiques no són remunerats i es tracta més d’explorar que de treballar. La majoria de carreres científiques tenen un treball de final de carrera que consisteix a  estar en un laboratori durant uns mesos i poder fer un projecte.

Un cop acabada la carrera la gent pot fer un màster per especialitzar-se en la branca que més li agradi, com per exemple neurociències, biomedicina, anàlisi clínica o geologia. Com en el treball de final de carrera, durant el màster, la persona no està remunerada i té un projecte a fer. Moltes vegades, no sempre, aquest projecte ja esdevindrà una part del doctorat. Tot i això, un cop acabada la carrera universitària o en qualsevol moment de la carrera científica la gent pot reconsiderar les opcions que té en cada moment i, per exemple, prendre la decisió d’escollir ser tècnic de laboratori. La feina de tècnic, molt essencial en qualsevol laboratori, és molt més metòdica i rutinària, amb uns horaris establerts i sense un projecte propi.

Quan una persona obté el màster, arriba un moment clau per demanar beques o trobar contractes com a predoc, és a dir, com a estudiant de doctorat. De 3 a 6 anys la persona tindrà un projecte científic sota la supervisió. Tot i tenir uns sous baixos, aquí és quan els científics deixem d’”estudiar” i ja treballem tal com pot treballar un botiguer, un farmacèutic o un cuiner. Durant el doctorat es treballen moltes hores, algun cap de setmana i alguna hora extra no pagada. A més cal presentar en format paper i oralment la tesi doctoral final on obtens una qualificació.

Un cop la persona és doctora pot seguir la carrera investigadora fent un postdoc. Normalment, tot i que no sempre, els postdocs es fan en un altre país. Per fer-ho s’ha d’aconseguir una beca o contracte que normalment són per a 2-3 anys. Durant aquests 2-3 anys tens un sou superior als predocs, tens un projecte propi i la diferència és que aquí esdevens més independent i tens gent treballant per tu; en definitiva, tens més responsabilitats. Es poden fer fins a 2 o 3 postdocs diferents sempre que es vagin aconseguint beques o contractes.

El pas després del postdoc és intentar esdevenir un investigador sènior o el que es coneix amb el nom de PI (‘Principal Investigator’ en anglès). Segurament aquest pas és el més complicat ja que hi ha molta competència i poques places. Has de tenir un bon CV i proposar una línia de recerca que convenci alguna de les administracions que donen beques o projectes perquè comencis la carrera com a investigador sènior.

Ja veieu, tota una carrera de fons per als apassionats a la ciència.