Casos de dopatge com el de Lance Armstrong o Alberto Contador han revolucionat el món de l’esport. Però què és el dopatge? El dopatge es defineix com la utilització de substàncies (esteroides anabolitzants, estimulants, betabloquejants, hormones...) o mètodes (com per exemple les transfusions sanguínies) per augmentar el rendiment esportiu. La seva pràctica és tan antiga com l’esport mateix.

El dopatge és present en esportistes professionals, en practicants amateurs, treballadors amb feines que requereixen molt d’esforç físic, o fins i tot en els gimnasos on s’utilitzen principalment per millorar l’aparença física. Està prohibit per assegurar que tothom competeixi en igualtat de condicions i pel perill que comporta per a la salut dels esportistes. En alguns casos, ha arribat a causar la mort dels esportistes. Existeix una llista de substàncies i mètodes prohibits en l’esport que és actualitzada anualment. El control del dopatge en humans es porta a terme exclusivament a 32 laboratoris d’arreu del món acreditats per l’Agència Mundial Antidopatge.

Quin és el procés des que l’atleta es pren una substància prohibida fins que se’l sanciona?

Com hem dit, hi ha una gran quantitat de substàncies i mètodes que es poden escollir i l’atleta triarà el o els més adequats depenent de l’esport a fer. És a dir, un tirador d’arc i un ciclista segurament optarien per substàncies molt diferents, el primer es podria decantar per un fàrmac que augmentés la precisió, mentre que el segon podria utilitzar alguna substància per augmentar l’oxigen en sang, i en conseqüència el rendiment. Cada substància pot tenir efectes diferents i els esportistes solen aconseguir-les il·legalment a través del mercat negre, receptes mèdiques o alguns membres de l’equip.

El control del dopatge és obligatori en totes les competicions esportives en l’àmbit professional on també s’inclouen controls durant l’entrenament. Els esportistes seleccionats proporcionen una mostra d’orina que ells mateixos distribueixen en dues ampolles de vidre (la mostra A i la mostra B) i precinten. En ocasions, es recullen també mostres de sang. Tradicionalment s’ha treballat més amb orina perquè és molt fàcil de recollir, sense necessitat de ser invasius i se’n produeix quantitats molt grans. Ara bé, en els darrers anys les mostres de sang són cada vegada més habituals per detectar certes substàncies o bé, fer un registre dels paràmetres sanguinis dels atletes al llarg del temps. Aquestes mostres arriben als laboratoris de control de dopatge.

L’anàlisi és confidencial, el laboratori mai rep cap informació sobre la identitat de l’esportista, simplement les mostres identificades amb un codi numèric. La mostra A és la que s’analitza en primera instància per determinar si l’esportista s’ha dopat. La mostra B es guarda congelada. Per detectar el dopatge s’utilitzen marcadors de les substàncies i mètodes prohibits en l’orina o sang dels esportistes. Les tècniques analítiques i tipus de biomarcadors que s’utilitzen són molt diversos. Després de la ingesta o injecció d’una substància prohibida, el nostre cos la processa i acaba excretant en orina marcadors que són els que es poden determinar amb els anàlisis. Això implica un gran coneixement sobre com s’elimina cada substància del nostre cos per tal de trobar el marcador que permeti detectar durant més temps l’ús d’una o varies substàncies. En alguns casos, fins i tot després d’un mes de la ingesta encara és possible detectar la substància que s’han pres.

En cas que els resultats dels mètodes aplicats hagin donat sospita de la presència d’alguna substància prohibida, es continua amb els mètodes de confirmació. Si el resultat d’aquests mètodes són també positius, i només en cas que l’esportista ho sol·liciti, es fa l’anàlisi de la mostra B, conegut com el contraanàlisi. Aquest sol ser en presència de testimonis. Finalment, les federacions seran les responsables d’aplicar les sancions corresponents, que poden ser des de la pèrdua dels títols aconseguits a una suspensió de per vida.

Per tant, podem dir que els controls antidopatge permeten determinar si els esportistes s’han dopat per tal d’obtenir millor resultats. Els esports amb més casos de dopatge coneguts són el ciclisme, l’atletisme, la natació i l’halterofília. Tot i que el dopatge en l’esport no desapareix, és responsabilitat de tothom promoure una lluita efectiva en contra i mantenir un esport net, just i segur.