Quants cops hem llegit en un diari el titular “Investigadors troben la cura del càncer”, quantes vegades hem escoltat a la ràdio “Científics de tal universitat han trobat un nou fàrmac que frenarà l’Alzheimer” o quants cops hem vist a la televisió com el presentador de les notícies ens diu “S’ha descobert el gen que causa el Parkinson”. La resposta és MOLTS i el problema és que moltes vegades el titular s’allunya molt de la realitat. La ciència és un treball de formiga que no deixa d’avançar, però que necessita el seu temps perquè puguem veure’n els resultats. Curar el càncer, frenar l’Alzheimer o trobar un gen responsable del Parkison no s’aconsegueix ni amb un dia, ni amb setmanes o anys.

Donant titulars com aquests es generen falses esperances i la gent a vegades pot arribar a pensar que la ciència és màgica i que una persona propera podrà curar-se d’alguna malaltia. A mesura que passa el temps, però, la gent veu que el titular no era del tot veritat, cosa que genera certa desconfiança i es redueix la credibilitat envers els científics. La causa de la poca veracitat dels titulars o notícies científiques és perquè no hi ha un periodisme científic especialitzat o bé els científics tenen ganes de treure pit dels seus descobriments.

Moltes vegades el periodista que ha d’escriure una notícia científica no té cap mena de base científica i s’enfronta a un seguit de noms, conceptes i explicacions del científic difícils d’entendre. Sense que sigui fàcil, ha de trobar un titular que atregui els lectors a voler saber d’aquell tema en particular, però a vegades no es correlaciona del tot amb el que realment s’està explicant. Com a societat, això és un gran error, la ciència hauria de ser propera i cada mitjà de comunicació hauria de comptar amb especialistes en ciència tal com hi ha especialistes econòmics, esportius, cinèfils i fins i tot, gastronòmics. No seria interessant tenir un periodista amb una bona base científica per explicar o comentar totes les notícies científiques?

D’altra banda, quan un científic és entrevistat per explicar la seva recerca ha d’intentar explicar-la de la manera més entenedora possible, de forma humil, ja que segurament serà una peça més d’un puzle molt complicat. També s’hauria d’exigir a si mateix revisar què és el que es publicarà en un diari o una ràdio. Els científics no podem ser persones allunyades de l’altra gent, ja que hauríem d’estar connectats permanentment. De fet, ser un gran científic també vol dir comunicar de manera entenedora tot el que fas i quin impacte té per a la societat.

No tot és tan negatiu i els últims anys s’han incorporat (alguns però pocs) periodistes especialitzats als diaris, tertulians amb una bona base científica a les ràdios i també a les televisions. Tot i això no n’hi ha prou, la nostra societat serà més rica si la ciència es converteix en una cosa interessant i fascinant per a tothom. Segurament més d’un de vosaltres haurà vist programes dedicats a científics (com “El convidat” del Dr. Massagué), reportatges on es parla de ciència (Com un “Sense Ficció” de TV3) o programes en canals dedicats 100% a ciència com el “QuèQuiCom”. Segur que haureu pensat que les coses que s’hi expliquen són molt interessants. Doncs, per què no un programa setmanal en horari primetime on es parli, s’expliqui i es debati sobre ciència? Per què no més entrevistes a científics coneguts del nostre país?

Definitivament, no creixerem com a societat si les audiències i el periodisme televisiu se centra molt més en programes de la “tele basura” que en la possibilitat de tenir programes parlant de ciència, educació o medicina. Reflexionem-hi!