Avui hem proposo canviar de tema per parlar de futbol.

Una de les diferencies més importants que hi ha entre clubs com el FC Barcelona –també altres com l’Osasuna, l’Athletic Club o el Real Madrid- i les Societats Anònimes esportives (SAD), é que els clubs es regeixen per un sistema democràtic en el que una persona equival a un vot. Així, quan hi ha eleccions a la presidència el vot d’un soci de l’Upper Diagonal val exactament el mateix que el dels socis amb rendes mitges. Com és sabut, en una SAD el valor del vot depèn del nombre d’accions que cada accionista té en propietat, de manera que qui més accions acumula més poder té sobre la SAD. La influencia en una SAD està lligada al poder econòmic de cada accionista.

Però hi ha maneres de limitar aquesta particularitat democràtica, que en un món com el del futbol d’elit capaç de moure tants milions sempre resulta incòmode. No per casualitat la comissió europea investiga la possibilitat d’ “obligar” als clubs a convertir-se en SAD. Europa i democràcia sempre en una relació tant entranya...).

Així, recentment hem vist com en l’assemblea del FC Barcelona s’aprovava una modificació dels estatuts, amb diferents reformes que incideixen directament en el manteniment de la qualitat democràtica del club.

Una d’elles fa referència al nou procediment de vot de censura (sobre el president i membres de la junta directiva). Previ a la darrera assemblea, els estatuts exigien als promotors d’un vot de censura comptar amb un nombre de signatures de suport equivalent a un 5% de la massa social amb dret a vot (majors d’edat, d’un mínim d’un any d’antiguitat, etc.). Desprès de la reforma cal un mínim del 15% de signatures, com a conseqüència cal dir-ho, de l’aplicació del decret 50/2010).

Quina importància té això? Molta, i té una relació directa amb l’estructura geogràfica de la massa social del club. I és que el Barça és un club amb molts socis, concretament i segons dades de la seva darrera memòria anual, amb 161.000. D’aquests, només 62.000 resideixen a la ciutat de Barcelona. A la resta de Catalunya hi viuen 83.000 més. La resta de socis son ja de fora de Catalunya. Però del total de socis, només 120.000 tenen dret a vot, el que representa el 75% del total de la massa social. A falta de dades, si projectem aquesta estructura demogràfica sobre la massa social en funció del seu àmbit de residència, obtenim que són prop de 46.000 els socis barcelonins als que cal afegir uns 62.000 socis residents a Catalunya el que tenen dret a vot.

Si ara cal presentar un 15% de signatures sobre els 120.000 socis, vol dir que calen exactament 18.000 signatures com a mínim per a presentar un vot de censura. I cal fer-ho, segons els estatuts, únicament de 14 dies hàbils.

Veiem doncs com les 18.000 signatures es calculen sobre 120.000 socis, corresponents a la escala global del club, però de facto, s’apliquen sobre una realitat més local i quotidiana, en funció de la facilitat del soci per “baixar” a Barcelona a signar en tant poc marge de temps. Aquesta realitat social gira al voltant d’entre 108.000 socis (Barcelona + resta de Catalunya) si som optimistes i de sols 46.000 si som geogràficament més restrictius (només Barcelona). Segurament, la realitat es deu situar en un punt mig, en que deuen ser els socis residents a Barcelona i al seu entorn immediat els que tindran menys dificultats per anar a signar en favor de la presentació d’una moció de censura. Com a mostra, els 57.000 socis que en total van participar a les darreres eleccions a la presidència, les que va guanyar Rosell.

Això ja ens dona una pista sobre la fal·làcia representativa que significa l’aplicació del 15%.

Però encara més. Si considerem que el principal moment en que es poden recollir signatures és un partit de lliga al Camp Nou, la cosa encara queda més limita. Segons dades oficials, podem estimar que la temporada passada assistien al Camp Nou prop 51.000 socis de mitjana (l’assistència mitjana al camp va ser de 72.000 persones, mentre que la mitjana d'alliberament via seient lliure va ser de 21.000). Això vol dir que aproximadament un de cada tres socis presents al camp hauria de signar en favor de la presentació del vot de censura per a que aquest prosperi.

Com veiem, del joc d’escales global i local junt amb l’extensa massa social del club, en resulta que a partir d’ara el mecanisme democràtic de la moció de censura estigui en dubte. En termes relatius i a escala local cal obtenir un suport (i només per a poder tramitar la presentació d’un vot de censura!) d’un nombre massa important sobre els socis de proximitat.

En relació a tot això, l’explicació de la directiva s’ha limitat a dir que es tractava d’incorporar el que exigia el decret 50/2010. Però aquesta explicació com a garantia de voluntat democràtica és molt dubtable si analitzem la resta de canvis incorporats als estatuts. Un de les més importants és el fet de no haver ampliat el nombre de dies per a la recollida de signatures (ja que ara calen més signatures), ni tampoc haver posat des del primer dia els mitjans telemàtics necessaris per a poder-la dur a terme, via internet.

També fa pensar en els pocs principis democràtics d’aquest canvi d’estatuts el fet de no haver tornat als mandats de 4 anys de la junta directiva com la llei ara si que permet (actualment son mandats de 6 anys). A més, els nous estatuts també han transformat moltes de les competències més importants de l'assemblea de socis compromissaris. Si abans aquesta tenia la capacitat d’aprovar certs canvis i contractes del club, que ara només és competent per a ratificar-los.

De la mateixa manera, l’assemblea continua sobre-representada per un perfil molt concret de soci, els 1.000 socis de més antiguitat que hi tenen una plaça fixa (1/4 part de l'assemblea), havent-se liquidat a més la possibilitat de representació a l’assemblea als socis amb menys de 5 anys d’antiguitat.

Si es vol mantenir l’essència democràtica del Barça, que és el que el fa que el Barça sigui més que un club, caldrà promoure molts canvis, canvis incomodes en el futbol de les milionades i dels “revendes”.