Un dels elements que ha marcat l’urbanisme català del darrer quart del segle XX ha estat la dispersió urbana. La irresponsabilitat d’alguns dels planejaments urbans d’aquell temps, que preveien grans desenvolupaments de baixa densitat en forma d’urbanitzacions aïllades de cases amb jardí, va afavorir un gran consum de sòl i un model territorial basat en la mobilitat amb automòbil privat i la necessitat de cada cop més autopistes. Tot un cocktail de conseqüències relacionades amb el canvi climàtic, la contaminació per partícules i NOx, la fragmentació d’hàbitats, la segregació social en l’espai i la pèrdua de qualitat en els paisatges, entre altres derivades.

Des del punt de vista del paisatge, aquest model urbà ha comportat una degradació del mateix. Posem per exemple el sud del Penedès, on el litoral va atreure nombroses inversions immobiliàries especulatives sota aquest model de baixa densitat i extensiu en el consum de sòl, colonitzant des d’antigues planes de conreus fins als vessants de les muntanyes baixes litorals. Això si, cedint com a espais públics i zones verdes les rieres i torrenteres i tota mena d’espais no aptes per a urbanitzar i per tant, fora del negoci immobiliari. Quins temps.

Tot, per configurar un paisatge suburbà que es ja tant propi de la regió com la mateixa vinya.

Aquests espais a mes, acostumen a ser esquitxats per polígons d’activitat de major o menor mida, posats aquí i allà. Una mena de pizza territorial molt complicada de gestionar i que produeix una ràpida degradació dels espais oberts (reductes agrícoles, algun bosquet creixent com a resultat de l’abandó de cultius, torrents entre polígons, etc).

En aquest sentit, la Conca d’Òdena, per diverses raons, no ha vist com el seu urbanisme explosionava en forma de grans extensions especialitzades en la caseta amb hortet (tot i algunes excepcions). Els municipis d’Igualada, Vilanova, Òdena i Montbui conformen una conurbació relativament compacte que permet anar a peu gairebé a qualsevol lloc. A una corona més exterior trobem uns quants polígons industrials que bé, vist amb perspectiva i en comparació amb altres territoris del país, van fent, per dir-ho així.

Això ha permès que a la Conca d’Òdena hagin pogut sobreviure encara uns espais oberts de certa qualitat i continus, de mosaic agroforestal i molt accessibles des de la conurbació. Aquests espais es poden viure i trepitjar a diari, arribant-t’hi caminant tranquil·lament des de l’interior de la ciutat.

Pel terme d’Òdena per exemple, al nord de la A2, es configura un paisatge que no està buit ni expectant a ser urbanitzat, sinó que està ple, poblat i amb usos del sòl encara vigents i actius.

 El sud de la conca, al terme de Montbui, es configura també una plana de mosaic travessada per torrenteres en trinxera que deixen els badlands de la marga blava tant característica al descobert. Aquesta plana connecta amb els boscos de la Serra de Miralles Queralt amb plena continuïtat. Gràcies a això, els que hi anem a passejar, correr, etc. gaudim d’un extra que millora la qualitat de vida, és a dir, que els espais oberts aporten serveis ecosistemics a la Conca d’Òdena (llastimosament no remunerats).

Tot aquest preàmbul només es per dir que quan els espais oberts són amples i no estan fragmentats, quan la ciutat es compacte i ajuda a preservar els entorns rurals, quan els espais no estan suburbanitzats, la pizza territorial es transforma en un menú equilibrat.

A que ve tot això? Dons simplement a posar en valor el que representa una bona planificació territorial, que és aquella que intenta no fragmentar els espais oberts, minimitzar la necessitat de infraestructures, que busca posar els creixements en continuïtat amb la ciutat existent, i que busca localitzar els nous usos del sòl tenint en compte que el territori és un bé escàs.

La Conca d’Òdena pot créixer? Pot acollir nous polígons o expandir la ciutat? Clar que si, segur que si. Si fa falta, per que no ha de poder? Però és important pensar en on s’han de localitzar aquests creixements per evitar la fragmentació, els bolets, i per poder seguir gaudint d’un paisatge de qualitat. En aquest sentit, a la conurbació de la Conca d’Òdena s’apunten uns límits a partir de la infrastructura viària (la A2 i la Ronda Sud quan es tanqui) que poden ajudar a contenir l’espai urbanitzat dins d’aquesta “ametlla d’Igualada”. O en tot cas, si cal créixer per fora d’aquesta ametlla, convé que es faci en continuïtat a aquestes infraestructures i no amb pastilles aïllades i discontínues amb la ciutat preexistent (per exemple, a 2,4 km al nord de la A2).

El sòl és un bé escàs, val la pena pensar en totes les possibilitats i alternatives sense malgastar-lo, pensant a llarg termini. Val la pena conservar ara aquests valors paisatgístics, per que un cop urbanitzem un espai, si es equivoquem, ja no es podrà rectificar.