Sovint, quan veiem algun reportatge per la TV o llegim en alguna revista generalista sobre “cases sostenibles” o “ecològiques”, o simplement fent una cerca d’imatges per google, se’ns apareix la tòpica imatge d’una casa unifamiliar aïllada que incorpora plaques solars, tecnologies eficients i les parets i els sostres farcits de plantes.

Però aquesta és una visió molt limitada i simplificada del que representa la “sostenibilitat”. De fet, exemplifica a la perfecció com en realitat el concepte “sostenibilitat” s’ha anat buidant de contingut i ha esdevingut, en alguns casos, simplement una característica definitòria d’algun mercat de consum segmentat. Un dels exemples més cruels el trobem al poble Alacantí de Monòver, on s’ està desenvolupat “Gran Monóvar”, una macro-urbanització a mig construir que inclou xalets amb jardí i piscina. Es tracta d’un cas digne d’anàlisi per Nación Rotonda. Aquesta urbanització s’autodefineix com a “Ecociudad”, i presumeix de tenir uns residents molt sensibilitzats vers el medi ambient. Tot plegat, sembla una petita operació de màrqueting immobiliari que sobretot desperta vergonya aliena. En el cas de Gran Monóvar, l’etiqueta “Eco” ha estat perfectament incorporada al sistema d’urbanització capitalista més salvatge i especulatiu, això sí, molt verd tot plegat, “el desarrollo más verde de la propiedad”.

El fet és que, en cas  que la “sostenibilitat” territorial quedés en mans de tipologies edificatòries com les anteriors i comencéssim a urbanitzar l’espai amb aquest tipus de cases ecològiques, ens carregaríem definitivament el territori. Estaríem configurant grans regions de baixa densitat residencial totalment dependents del vehicle privat.

I és que els efectes de la urbanització en baixa densitat sobre el territori són prou coneguts. Per exemple, es genera una ocupació extensiva de territori. Cal urbanitzar moltes hectàrees per a acollir relativament pocs residents en comparació, per exemple, amb un tipus d’urbanisme compacte com el de l’eixample de Barcelona, que en aquest sentit és molt més “sostenible”.

També, la baixa densitat genera una gran dependència del vehicle privat. Una urbanització com la Ecociutat de “Gran Monóvar” viurà sota un model de mobilitat totalment orientat al vehicle privat. Les distàncies en aquestes urbanitzacions es fan enormes i cal motorització, i planificar un sistema de transport públic és econòmicament inviable ja que s’hauria d’assumir una gran extensió territorial per a relativament pocs usuaris. A més, aquest model territorial fomenta la desigualtat social en funció de les possibilitats d’accés al vehicle privat. En el cas de “Gran Monóvar”, el creixement urbà ni tan sols es fa en continuïtat amb la ciutat preexistent, directament apareix com un bolet en mig del camp, com moltes de les urbanitzacions que podem trobar, també, a l’Anoia.

Urbanitzar en baixa densitat també implica incrementar la demanda de grans infrastructures de transport privat, és a dir, d’autopistes. Si s’urbanitza el territori sota models de baixa densitat, automàticament es genera més demanda de carreteres. Molts hem patit els problemes d’accés a Barcelona en hora punta, que s’expliquen en bona part per la difusió urbana de territoris com els que hi ha entre el riu Llobregat i la Serra de l’Ordal. La congestió de les carreteres habitualment comporta desdoblaments o la construcció de noves autopistes, que alhora, incentiva la construcció de més urbanitzacions de cases unifamiliars perifèriques.

I molts altres impactes com la impermeabilització de sòl, el consum d’aigua per als jardins i piscines, el major risc d’incendi forestal per la proximitat a boscos, la degradació del paisatge, el consum energètic de la mobilitat privada, etc.

Econòmicament, aquestes urbanitzacions també són més costoses ja que la proporció d’habitants que han de mantenir cada m2 d’asfaltat de carrer o de claveguera és molt més baix en comparació amb una ciutat tipus eixample.

I finalment, cal afegir que la urbanització difusa acostuma a segregar la població en l’espai segons el seu nivell de renda, facilitat pel preu diferencial del sòl i l’efecte aïllament de les pròpies urbanitzacions.

Realment, la urbanització en baixa densitat és una de les problemàtiques més importants que l’urbanisme ha d’intentar corregir, i constitueix tot un repte en entorns on domina (o dominarà) la població de més edat (la urbanització dispersa no acostuma a disposar dels serveis de proximitat necessaris), o en un escenari d'escassetat energètica. Però sobretot, la urbanització de baixa densitat mata l’essència del que és la Ciutat com a concepte: densitat i barreja.

Davant dels impactes d’aquest model territorial, si més no intentar posar plaques solars o millorar els aïllaments tèrmics dels xalets. Però no oblidem que aquestes millores ambientals poden quedar anul·lades pel propi model territorial, ambientalment nociu, que aquestes urbanitzacions proposen. El xalet més “sostenible” és aquell que no es fa.

Però, i la comarca de l’Anoia, és una comarca de dispersió urbana i baixa densitat? En el proper article ho analitzarem.