Jane Jacobs va escriure, a mitjan del segle passat, una de les obres més influents en ‘urbanisme modern: “Muerte y vida de las grandes ciudades”. En aquest llibre i a partir de l' observació d’algunes ciutats americanes, l’autora reflexionava sobre les raons per les quals certs barris i carrers gaudeixen de la vitalitat urbana mentre d’altres es degraden. Una de les seves conclusions principals, és que la vitalitat de la vida urbana està lligada a la capacitat de la ciutat de generar “diversitat”, tant social com d’usos del sòl, comercial, de tipologies d’habitatge, d’activitats, etc.

De fet, Jacobs estableix  quatre condicions que faciliten “la diversitat exuberant” als barris, que són:

- La presència de diverses funcions que permetin l’afluència de la gent pels carrers en diferents hores del dia. Per exemple, si en un carrer tenim una escola i prou, veurem pel carrer molta gent a l’inici i la fi del horari escolar, però el tipus de gent serà molt semblant (famílies amb fills amb edat escolar) i la resta d’hores del dia no hi haurà vitalitat urbana pel carrer. Això fa que l’aparició, per exemple, de comerços en aquell carrer sigui econòmicament inviable. No es genera diversitat. Si al costat de l’escola hi ha un parc, es pot assegurar sense por d' equivocar-se que aquest estarà buit la major part del dia, per bé que en sortir de l' escola segurament s’omplirà de soroll i vida amb jocs els nens i els pares i avis que aprofiten per fer petar la xerrada mentre vigilen la canalla.

- La segona condició, aplicable sobretot a ciutats grans, és la presència de mansanes (1) petites, que permetin que el recorregut que un vianant hagi de fer entre dos punts pugui ser variable, que admeti combinacions.

Segons Jacobs, aquesta variabilitat és el que permet que el carrer 86 pugui veure passar un veí del carrer 88, d’altra manera els carrers perpendiculars a l' avinguda que recull tot el flux de vianants de dalt cap a baix tendirien a ser usats únicament pels seus propis veïns, cosa que va en contra de la vitalitat urbana i la presència de gent al carrer a totes hores, etc.

- Una tercera condició és la necessitat d'edificis antics. Aquesta condició podria ampliar-se a edificis diversos en general, antics, nous, amb pisos i locals grans, petits, etc. L’autora, observa que als barris on hi ha diversitat pel que fa a l’antiguitat d’edificis, és més probable que apareguin negocis o població amb capacitat diversa de pagar una renda diferent. De manera que els edificis antics poden acollir negocis emergents i que no poden dedicar molts recursos al lloguer, tot convivint amb negocis consolidats que prefereixen ocupar edificis nous més cars. El mateix passaria amb les famílies, segons la renda. Tot barrejat en un mateix barri, amb barreja de perfils poblacionals i d’activitats econòmiques.

- La quarta condició, molt important, és la concentració urbana. La densitat d'habitatges. Un barri on hi hagi edificis plurifamiliars en  què s’utilitza intensament el sòl, a més de ser mediambientalment més respectuós, permet la presencia de població en relativament poc espai facilitant que hi hagi carrers animats. Els barris dedicats a les cases unifamiliars, els xalets, difícilment tindran carrers amb presència de gent a diverses hores del dia. La densitat també facilita que sigui econòmicament viable l' aparició de comerços i altres funcions i serveis urbanes.

No cal dir que aquestes condicions es retroalimenten en una mena de “cercle virtuós”, per dir-ho d’alguna manera.

A Igualada i la conca d’Odena podem trobar exemples pràctics de tot això, sobre com segons la manera de fer ciutat permet una vida urbana intensa o la penalitza.

Això per exemple, trobem zones de la capital de l’Anoia que es caracteritzen per tenir uns carrers força dinàmics, amb diversitat de comerços i de serveis. Un exemple seria tota la zona que hi ha al barri dels Set Camins, al voltant del punto blanco, amb Avd Barcelona i Dr Pasteur, c/ Masquefa, etc, tot i que n’hi molts altres. En aquesta zona, hi trobem supermecats de barri, supermercats grans, quioscos, bars, oficines de bancs, petit comerç alimentari de diversa especialització, perruqueries, escoles, farmàcies, consultories d’enginyeria, gestories, forns de pa, botiga de queviures, parcs, serveis religiosos, fins hi tot un gimnàs, videoclubs, cases de loteria, ferreteries, drogueries, etc.

  En aquest entorn hi trobem també la barreja d’edificis diversos, alguns són més nous i d’altres tenen prop de 40 anys. Trobem locals de diferents mides i preus. Pel que fa a la densitat d’habitatges, hi dominen els edificis plurifamiliars, alguns tan alts com el del Punto Blanco, i molts de 4, 5 o 6 o més plantes. També altres més baixets i fins i tot unifamiliars. Aixó fa que durant moltes hores del dia puguis trobar gent pel carrer. Als matins nens que van a escola, durant el matí gent que fa gestions, jubilats fent la compra, passejant, o als bancs del carrer o del parc. Persones que esperen l’autobús, gent que treballa per la zona esmorzant als bars. Cap al migdia torna a passar la canalla i els botiguers que van a dinar. A partir de la tarda es barreja tot una mica, un cop finalitza l’horari escolar els parcs s’omplen ara de nanos, més cap al tard els teenagers fent plans, els veïns de la zona fent la compra diària a les fruiteries, algú berenant pel carrer o a les cafeteries, etc. Milers de situacions quotidianes que donen als carrers una intensitat d' ús que fan que la ciutat funcioni plenament.

Altres avingudes de la conca d’Òdena presenten aquesta vitalitat gràcies a la barreja d’usos del sòl (comercial, residencial, serveis, etc.) i de gent diversa amb horaris i necessitats diverses. Cal dir que també, el disseny de l’espai, de les voreres, pot ajudar. 

 També, tenim exemples a Igualada, on aportant densitat i usos de sòl diversos, s’ha pogut dotar a un barri poc dens i amb poca vida urbana de carrer, d’un eix de concentració de gent i activitats. Aquests tipus de carrer, sota una diversitat important, pot atreure visitants d’altres barris de manera que s’incrementa encara més la capacitat d’omplir de gent l’espai públic.

  Jacobs, dedica també un llarg capítol el seu llibre a analitzar com els barris i carrers capaços de generar vida urbana són alhora més segurs, amb els centenars d’ “ulls” dels veïns, visitants, botiguers, etc. que de per si ja ajuden a dissuadir determinades situacions. Cal puntualitzar, que Igualada no és Baltimore, faltaria més. Però sí que és cert que a Catalunya, algunes situacions que es donen a les grans urbanitzacions de baixa densitat aïllades són més difícils de veure en barris compactes i amb vida urbana pels carrers. Per exemple, també seria més fàcil establir un camí escolar segur, que necessita de la complicitat de botiguers i veïns, en un barri divers i amb carrers vius que en un barri per on no  passa ningú durant la major part del dia perquè no hi ha res. La pròpia diversitat urbana dels barris facilita la vida comunitària, com diu Jacobs, el botiguer un dia et vendrà el diari però un altre et guardarà les claus de casa o un paquet del carter, o t’informarà de si hi ha algun lloguer disponible en algun edifici, o trucarà ràpidament a l’ambulància si t'agafa un “patatús”.

En contraposició, els carrers que no disposin d’aquesta densitat, amb la seva barreja d'usos i els altres elements que Jacobs descriu, fàcilment es converteixen en petits deserts durant la major part de les hores del dia.

 En definitiva, l’animació dels carrers no és una cosa que respongui a la casualitat, tot al contrari. La vida urbana es genera en certs llocs i no en d’altres segons quin tipus de ciutat s’hi ha volgut o pogut desenvolupar.

Que cadascú triï quina li agrada més.

(1) Mansana és com Cerdà anomena  les illes de cases, paraula derivada de Manso. No seria pas una mala traducció de “manzana”.