Els calmants del dolor (analgèsics) són un dels grans descobriments científics i mèdics de la història. Les estadístiques parlen que hem consumit 350 bilions d’aspirines des de 1899, que és l’any que es va inventar el fàrmac de més consum del món. Cada dia més de 30 milions de persones consumeixen analgèsics (aines).

És notable la quantitat de diclofenaco que s’ha trobat a les aigües del riu Ebre i que afecta al fetge i ronyons dels peixos. Igualment s’hi troben antidepressius, ansiolítics, antibiòtics... fins al punt de representar un problema seriós de contaminació per fàrmacs, que evidentment son excretats amb l’orina. Tots els fàrmacs humans i animals acaben a la terra o a l'aigua una vegada han passat pel nostre cos, això es un consum sa i responsable o abusiu?

I els calmants del dolor emocional? Tots busquem ansiosament l'aspirina o el nolotil emocional i és frustrant no trobar res que calmi el nostre patiment. Les primeres experiències de patiment les vivim quan naixem i ens separem de la mare, i més endavant quan ens separen del pit que ens alleta. En fi, creixem amb una frustració darrere l'altra; i això és els que ens fa forts: la resistència a la frustració.

Però molts de nosaltres hem tingut sobreproteccions importants que ens han atemperat el dolor, sobretot de petits i joves, perquè qui no ajuda a un necessitat?

L’aprenentatge en la frustració farà que hàgim de viure unes altres noves experiències doloroses, perquè tots hem d'aprendre de tot i tots hem de passar per tot. Encara que doni la impressió que algunes persones han nascut amb “la flor al cul”, la vida dona moltes voltes i sempre ens apreta per on menys ens ho esperem. Ningú se’n lliura.

Però tornem al dolor emocional, el sofriment. Hem tingut durant 2000 anys models de sofriment que encara veiem en algunes esglésies, i això provoca un impacte molt fort a la nostra psique, però hi ha altres models de gestió del dolor que ens ensenyen a canviar l’actitud davant el que ens passa.

El dolor físic no el podem eludir ja que tenim terminacions nervioses que avisen al cervell. És un mecanisme sobre el qual voluntàriament no hi podem incidir gaire i necessitem pastilles. En canvi, el dolor emocional depèn de les expectatives mentals prèvies que nosaltres mateixos teníem davant un fet i que la vida no ens ha complert; aquí sí que un mateix pot canviar i així deixar de patir.

Tot el dolor emocional millora amb l’acceptació. L’acceptació ens acosta a la felicitat.

Moltes vegades confonem l’acceptació amb la resignació, i no és el mateix. Amb la resignació sortim com a ovella colpejada, hi perdem, com perdedors. Amb l’acceptació, ens adaptem a la realitat del present, al què hi ha ara, al que tenim ara, al que som ara, on som ara, amb qui tenim al costat nostre ara.

El dolor emocional té una gran força i és una força que l'hem de saber dirigir, gestionar-la convenientment.

A mi em va servir saber que si sento el dolor del cor és que el puc aguantar, perquè si no el pogués aguantar, ja no el sentiria, la ment generaria mecanismes d’insensibilització o de compensació o fugida a través de drogues i altres addiccions.

L’enteresa és una actitud valenta davant el sofriment.

L’adaptació, la flexibilitat mental com a capacitat d’acceptar que les coses a vegades no son com jo penso.

La capacitat de veure la situació des de fora, amb una mica mes de distància, la capacitat de donar-li la volta, de mirar-ho d’una altra manera.

La comunicació i expressió de l’emoció com una manera de compartir el gran pes que tinc a dins i així repartir el pes entre dos o més.

La capacitat de veure com algunes vegades la ment és la generadora del dolor emocional: creia que era veritat, creia que era sincer, creia que no m'enganyaria, jo me’l vaig creure...

Totes aquestes actituds i capacitats són petits analgèsics pel dolor emocional, pastilles sense efectes secundaris ni perills de contaminació als rius.