Un bon amic meu, en  JS, em va recordar l’altre dia que Tolstoi descriu els seus personatges amb una gran riquesa, però sovint els tracta com si no tinguessin valors, com si fossin persones que necessiten sentir-se superiors als altres per justificar la seva existència. Per a Tolstoi no hi ha herois ni grans homes, només persones, éssers humans.

Quina gran veritat.

Us recomano la pel·lícula El profesor de violin. La veritat és que la vaig veure per casualitat, si és que les casualitats existeixen. Vaig anar al cinema, vaig demanar una entrada per veure una pel·lícula i el venedor senzillament em va dir: “Sala 8, fila 5”. Era molt estrany perquè estava totalment sol a la sala, ni una sola persona. Quan va començar em vaig adonar que aquella no era la pel·lícula que volia veure, però vaig pensar que potser era la que thavia de veure (tinc una amiga que sempre diu: “si la vida te da limones, bebe limonada”)

És una pel·lícula on floreixen alguns valors humans i on l’èxit i la superioritat es mostren d'acord amb l’esforç, la perseverança, el servei desinteressat i la humilitat. Poc més a dir: potser no és taquillera però és educativa.

Jo crec que darrere de la necessitat de sentir-nos superiors no hi ha res més que por. Si jo em sento segur de mi mateix, no tinc la necessitat de convèncer a ningú que les meves idees són millors que les dels altres. Si em sento segur de mi mateix, senzillament, visc en pau. Tota necessitat d’imposició és un muntatge del nostre ego, una cosa que creiem, però que no és.

En els complexos d’inferioritat hi ha por, però en els complexos de superioritat encara n’hi ha més. En els dos casos es distorsiona la mateixa imatge, com quan ens mirem en un mirall corbat. Veiem una part de nosaltres que no correspon a la realitat. Cal canviar el mirall, és a dir, saber escoltar la veu d’altres persones que ens veuen des de fora.

I és que la genialitat d’un gran compositor no seria res sense el gran treball en equip d’una orquestra.