Avui, tots nosaltres busquem solucions pràctiques i efectives als nostres problemes i, si és possible, sense haver de qüestionar-nos res i amb el mínim esforç.

Pensant així és difícil sortir de la recepta del medicament fàcil. Busquem pegats de nicotina o hipnosi en comptes d’esforçar-nos a deixar de fumar. Preferim pastilles per aprimar-nos en comptes de fer l’esforç de menjar de manera més sana. Sempre busquem resultats, el material, i ens oblidem de l’espiritualitat.

L’espiritualitat ens pot ajudar a eliminar tensions i dolor. Molts imaginen l’espiritualitat com una manta de fantasia, benestar, flors i aromes semblant al paradís d’Adam i Eva però sense pomes ni serps. Però algú va dir que la vertadera espiritualitat és la capacitat d’acceptar la realitat, el present, l’obvi. Per què ens costa tant acceptar la realitat? Per què no acceptem el que és obvi?

Crec que molts de nosaltres creem grans muntatges mentals sobre qui volem ser. Ens projectem externament com una persona exitosa mentre per dintre vivim el dolor i el fracàs de la nostra relació de parella; o fem veure que som persones autoritàries i exigents mentre interiorment estem plens d’inseguretats. No seria millor mostrar-nos tal com som i deixar de posar-nos aquesta màscara, poc autèntica, que ens desgasta en la contradicció?

Acceptar-nos a nosaltres mateixos no és fàcil: cal ser humil i deixar l’ego i qui creiem ser al marge. Sembla que ‘acceptació’ es refereixi només a responsabilitats externes (polítiques, empresarials, familiars...) i que vagi lligada a la maduresa de les persones. Però també cal acceptar les responsabilitats internes (els meus desitjos, les meves frustracions, els meu sentiments, les meves pors a la malaltia o la mort...) cosa que és més difícil.

Els científics diuen que com més ràpid va un avió, més aire té en contra. Les resistències formen part del curs de la vida però quant costen? Quant costa deixar de fumar i quant costa seguir fumant? Quant costa acceptar una pèrdua i quant costa una depressió?

Molts defineixen l’espiritualitat com un estat d’unió permanent amb un mateix i amb el que el rodeja. Però com puc estar unit amb una cosa que no accepto i vull canviar? Quanta energia perdo esperant que sigui la parella qui canviï, en comptes de canviar jo? Quanta energia perdo esperant que el món canviï, en comptes de canviar jo?