No és fàcil parlar del tema de la mort, doncs toca moltes susceptibilitats, és un tema delicat, perquè ningú sap…

Al marge del dolor personal per la implicació afectiva i familiar quan vaig veure l' ultima respiració de la meva mare, senzillament vaig veure que es va adormir.

M’agrada creure que cada dia quan jo me’n vaig a dormir és com morir i que quan em desperto és com renéixer. Veure la mort propera, com una possibilitat diària m’ajuda a conviure amb ella sense tenir-li tanta por com fa a molta gent.

Em pregunto què serà que condueix a algunes persones cap a la mort directa a manera de suïcidi o bé cap a una mort en vida, lentament, a través de maltractar-se a si mateix amb addiccions, drogues o altres excessos alimentaris perjudicials per a la salut.

M'adono que hi ha una cosa que es diu dolor, que per definició és físic, encara que igualment fem servir la paraula com un sinònim de sofriment que no és tan físic sinó més emocional i que està relacionat amb la vivència d’alguna situació traumàtica que ens pot fer molt mal. No és fàcil acceptar el dolor degut a pèrdues importants, maltractaments, traïcions, desenganys… i continuant amb la descoberta, també m'adono que el dolor no acceptat és el que em condueix a la mort i de manera clara a la compensació amb tòxics i altres drogues que no són més que una reacció autoagressiva.

Això em porta a reflexionar sobre quins són els mecanismes d’evasió del dolor que fem servir normalment. Són tan bons el positivisme i el somriure fàcil? Per què ens costa tant mostrar la cara autèntica del dolor intern quan hi és?

És curiós, el cos té el seu sistema d' insensibilització quan el dolor és molt gran i no es pot aguantar: la immobilització, algunes hormones… de la mateixa manera el cos emocional té recursos d’insensibilització com no recordar, dispersar-se, canviar de tema. Per tant es pot concloure que si tinc capacitat de recordar i de sentir és que puc aguantar el dolor que això implica, sinó el propi cos ja hauria posat en marxa el mecanisme d’insensibilització, és a dir que és suportable i per tant ho puc gestionar. L’altra cosa és que m’agradi i no , probablement a ningú li agrada, però  la vida no és plena solament de coses agradables, hi ha de tot.

A la mort se li associa la tristesa i el dol. El dol és un procés sanador que permet l’actualització al que realment tenim avui i que es transita a través del sentiment de la tristesa, que sens dubte és un esquinçament profund que ens tanca a sentir el dolor.

I quina és la porta de sortida?

Respirar, si respiro estic viu, si estàs viu formes part i t’interrelaciones amb altres éssers vius. Al cos humà cada cèl·lula viva treballa pel conjunt de totes les cèl·lules del cos. Una cèl·lula hepàtica o cerebral treballa tota la seva vida per  totes les altres. Si tu ets una cèl·lula del Món què fas tu pels altres?