Davant la por a la mort cal preguntar-se: “tinc por a la mort o a la vida?”

A tots ens agrada parlar de les coses que no sabem. Parlem de la mort sense haver mort, de la il·luminació sense estar il·luminats i, el meu preferit, dels demés sense ser els demés.

Jo proposo parlar una mica més del que sabem, de nosaltres, del que sentim, i preocupar-nos menys dels altres perquè, per més que ho creguem, és impossible saber què pensen o senten els altres. L’única que cosa que realment sabem és el que ens diuen els nostres sentits.

Una manera d’enfocar la por a la mort és parlant de la vida, explicant com es viu la pèrdua, quines conseqüències tindrà per a mi i quins canvis em prepara la vida. La mort en si s’ha d’acceptar i entendre com un acabament, com anar a dormir i llevar-se el dia següent o, simplement, com adormir-se.

I és que a vegades quan pensem que tenim por a la mort, en realitat manifestem por a la vida: por als canvis, als viatges, al sexe, falta de confiança en un mateix, rigidesa de pensament, necessitat de tenir-ho tot controlat, negativitat, sensació d’aïllament, etc.

Sovint em trobo amb pacients que tenen por a la vida. Una de les coses que acostumo a treballar amb ells és la capacitat de sentir la unió amb els altres. La unió amb el nostre entorn implica eliminar les distàncies que la ment crea a través dels seus pensaments i creences. També implica disminuir la força que algunes emocions, com el ressentiment, tenen per allunyar-nos dels altres i, fins i tot, aïllar-nos.

Una persona “connectada” amb els demès se sent partícip d’una unitat més enllà d'ella mateixa. Sent una sensació de pertinença a una unitat més important que, potser sense ni tan sols adonar-se’n, li dóna protecció i seguretat.

En canvi, una persona “desconnectada” té una visió més limitada de la seva existència, i en aquest context és normal que se senti aïllada i tingui por.

Hi ha diverses maneres de tractar aquestes pors i una dels mètodes que jo utilitzo és la respiració. La respiració és la primera cosa que ens connecta amb la vida quan naixem, i també ens connecta amb la mort quan marxa. A través d’exercicis respiratoris podem tractar tensions i sensacions, i podem connectar l’exterior i l’interior per tractar dels temes de la vida que ens fan por.