Les constriccions socials i educatives ens han fet tal com som: prohibicions constants, educació d’acord a la moral i obediència a l’autoritat (educativa o familiar) sense qüestionar-la. Quants cops hem sentit dir “perquè ho dic jo” o “perquè és així i punt”? Així ens hem criat.

 Molts pares volen marcar un camí diferent per als seus fills, però no s’adonen que per canviar el món han de començar canviant ells mateixos. Jo sempre els pregunto: Quantes vegades fas servir la paraula ‘no’?

 Crec que fem moltes coses “perquè s’han de fer”. Podria ser que per fer coses que “s’han de fer” no estiguéssim escoltant les nostres necessitats interiors? Si quan faig les coses que “s’han de fer” ignoro les meves necessitats reals, semblaré molt responsable de cara a la galeria però estic sent irresponsable amb mi mateix. “Egoista!” Hi ha qui diria. ‘Egoista’ em sembla una paraula trampa. Si una mare en període d’alletament no es cuida, es quedarà sense llet, i el seu fill sense menjar.

 Tendim a pensar molt en el què diran, el què pensaran, el sempre ha estat així, el deure, etc. Hauríem de preguntar-nos més sovint si volem fer les coses que fem, si en tenim ganes.

 La ment racional em diu que si tothom fes el que volgués, ningú aniria a treballar i tot seria un caos. Però no és ben bé així. No es tracta de no tenir ni cultivar valors humans, sinó de ser coherent amb un mateix. Els nens que encara no estan condicionats pel “s’ha de fer” no són pas caòtics, senzillament actuen segons les seves necessitats.

 I no és només una cosa del marc mental: el cos se’n ressent. Ningú es posa malalt quan fa el que té ganes de fer. Les contractures, mals de panxa, insomnis... apareixen quan es fan les coses que “s’han de fer”. Paguem un preu molt alt per fer coses a desgana per l’únic motiu de quedar bé. 

 La pregunta és senzilla: vols anar a dormir amb la satisfacció d’haver fet el que volies fer o amb la frustració d’anar contra un mateix?